GRIEGC | L’Organització de la Defensa Antiaèria Republicana
2961
single,single-post,postid-2961,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1200,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

L’Organització de la Defensa Antiaèria Republicana

Soldados DECA

L’Organització de la Defensa Antiaèria Republicana

La defensa antiaèria va ser un dels aspectes militars més dèbils de l’Exèrcit Republicà al llarg de tot el conflicte, ja que mai va poder comptar amb les peces suficients per defensar el seu territori.

De fet, la defensa del territori es va regular amb diferents decrets i directrius, sent el primer d’aquests el del 14 de març de 1937, quan la D.E.C.A., o el que és el mateix la defensa antiaèria, passava a dependre de la Sotssecretaria d’Aviació. Aquest decret tenia la voluntat de millorar l’eficàcia dels serveis que composaven la defensa antiaèria, inclosos els complementaris de les xarxes aèries, escolta i radio, procedint-se a reorganitzar-los, centralitzant-los en un sol departament[1]. Al decret, dividit en cinc articles, es comunicava que la defensa antiaèria del territori republicà estava a càrrec del Ministeri de Marina i Aire, i que totes les unitats existents i les que es crearien per la defensa antiaèria pertanyerien a l’arma del Aire. S’establia per tant la Comandància de la D.E.C.A., que passava a dependre de la Sotssecretaria del Aire, i li corresponia el comandament tàctic i administratiu a més a més de la inspecció d’instrucció i del material de les unitats de la defensa antiaèria en servei de campanya o de costa de tot el territori republicà, a excepció de l’artilleria i defensa passiva embarcada, no incumbint-se en quant a les unitats que de l’anomenada defensa s’assignessin als exèrcits d’operacions o el comandament tàctic. També li corresponia l’alta direcció de les Escoles de defensa antiaèria, les propostes d’adquisició del material de defensa antiaèria i la distribució d’aquesta en tot el territori excepte el material que es cedís temporalment a unitats incorporades als exèrcits en operacions.

Metralladora antiaèria

Metralladora antiaèria

D’una altra banda i segons el mateix decret, els caps i oficials s’havien de reclutar entre membres de les especialitats d’artilleria, enginyers i aviació, tot i que mentre prestessin serveis en aquestes, estarien destinats a Aire, amb les corresponents conseqüències administratives i disciplinàries, però sense deixar de pertànyer als seus cos d’origen. Així mateix els oficials havien de realitzar cursos d’observadors, una condició precisa en els nous reclutaments, i els sergents de les unitats de la defensa antiaèria pertanyerien al arma de l’Aviació tot i que mentre no existissin el número d’especialistes necessàries podrien ser assignats entre els de la resta d’armes i Cossos del Exèrcit, passant temporalment a l’arma de l’Aire, mentre que els caporals i els soldats pertanyerien al arma de l’Aire.

Projector de la D.E.C.A.

Projector de la D.E.C.A.

 

Posteriorment, el 3 de maig es creava també per un altre decret la direcció de la D.E.C.A., confirmant la subordinació al Ministeri de Marina i Aire i a la Sotssecretaria d’Aviació i amb dependència directa del Cap de les Forces del Aire en tot allò referent a les missions tàctiques[2]. Segons aquest decret, era competència d’aquesta Direcció l’organització, inspecció i centralització, sota el seu comandament de tota la D.E.C.A.; mentre que sobre la distribució de les Unitats, així com de la creació d’altres noves, havia de comunicar els seus projectes al Ministre a través del Cap de les Forces Aèries. La Direcció en si havia de constar d’una Secretaria Tècnica de les seccions de Comptabilitat del Material, Administració de les Forces, Obres, Personal, Escola, Material, Xarxa d’Escolta, D.E.C.A. Locals i de la Prefectura de les Forces.

Barcelona il·luminada per projectors de la D.E.C.A.

Barcelona il·luminada per projectors de la D.E.C.A.

Així mateix i respecte als centres més importants, el Director de la D.E.C.A., havia de nomenar a cadascú d’ells un Cap local que tindria al seu càrrec el comandament i direcció de tots els elements actius i passius que constituïen la defensa local, i quan aquests centres eren zones costaneres o poblacions marítimes, l’anomenat Cap havia d’assumir el comandament tàctic i tècnic, dels llocs d’escolta, senyals d’alarma i tots els elements que ajudessin a la defensa antiaèria passiva, creats en un altre decret anterior del 8 d’agost de 1935. Aquests havien de ser presidits pel Cap de la D.E.C.A. Local o per l’Alcalde o governador on no estigués establerta la D.E.C.A, ajustant-se els anomenats Comitès a les normes generals que emanarien de la direcció de la D.E.C.A.

Un fonolocalitzador

Un fonolocalitzador

El Director de la D.E.C.A nomenaria també Inspectors pels diferents fronts de combat que estarien adscrits als Estats Majors dels diferents Exèrcits en ordre d’assessorar el comandament, havent-se de nodrir els quadres de personal tècnic de la Secció d’Escola que tindria cinc especialitats: Artilleria, Projectors i Fonolocalitzadors, Metralladores, Globus i Defenses Passives Locals. Per la seva part, la Secció de Material constaria de tres Negociats: Subministrament, Municionament i Fabricació; mentre que la Xarxa d’Escolta havia de tenir quatre Negociats més: Centre Director de Radio, Telegrafia, Telefonia i Topografia. Finalment, la Secció D.E.C.A. Locals Passives constarien de quatre Negociats: Regulació del tràfic, Allistament de personal civil, Enginyers de la defensa passiva i Emmascarament, enllumenat i senyals d’alarma.

Finalment i per tal d’unificar tots aquests diferents elements combatents i crear les Unitats orgàniques de la D.E.C.A., es crearia a més a més la Secció de Comandància de les Forces, amb un Estat Major, un Inspector de Projectors i Fonolocalitzadors i quatre Negociats: Organització, Informació, Operacions i Serveis.

Emblema de la D.E.C.A.

Emblema de la D.E.C.A.

 

A l’octubre del 1937, la direcció de la D.E.C.A., seria traslladada juntament amb el Govern central de València a Barcelona, acció que permetria assolir un nivell d’organització i un desplegament d’efectius molt més eficient, però aquesta es veuria superada davant dels nombrosos bombardeigs aeris a que seria sotmesa Catalunya per part de l’aviació rebel fins a finals del conflicte.

Canó antiaeri

Canó antiaeri

 

[1]Gaceta de la República, número 73. 14 de març de 1937.

[2]Gaceta de la República, número 123. 3 de maig de 1937.