15 febr. El Torpede Aeri
Una de les armes antiaèries menys conegudes de la Guerra Civil va ser l’anomenat Torpede Aeri, un coet defensiu que es va voler utilitzar davant dels atacs aeris[1], tot i que no va tenir cap rellevància perquè no va passar de ser un prototip, tot i que no deixaria de ser curiós que les proves de l’arma fossin realitzades al litoral català, concretament molt a prop de Vallcarca a les costes del Garraf. El seu inventor va ser el barceloní Josep Belmonte, un caporal conductor que havia participat des dels primers moments a la Guerra Civil combatent als soldats sollevats als mateixos carrers de Barcelona i que sense gairebé recursos i amb molta voluntat, va crear una família de coets que ell mateix va denominar com a Torpede Aeri. L’artefacte consistia en un aparell senzill i fàcilment transportable que, col·locat a l’angle convenient i mitjançant un rudimentari aparell de punteria, disparava un coet que explotava en el moment que finalitzava la força propulsora d’aquest, arribant a tindre un sostre entre els 2.000 i els 4.000 metres. Dintre de les diferents aplicacions que assenyalava l’inventor estava la de aplicar-ho contra els atacs aeris ja que comptava amb una sèrie de virtuts que la feien l’arma antiaèria ideal per a protegir localitats mal defensades contra les diferents agressions de l’aviació franquista, degut a la facilitat de la seva instal·lació, el seu reduït cost i les bones possibilitats de fabricació i subministrament de projectils. Segons el seu creador, l’arma havia de tenir un paper destacat en el futur i segons el tipus de projectil emprat, podia ser utilitzada com a arma antiaèria amb un model de torpede aeri especial per a aquesta escomesa; com a arma contra objectius terrestres, del tipus “de combat”; del mateix tipus contra objectius terrestres però amb un “projectil incendiari”; i altres possibilitats futures com podia ser el desenvolupament d’un projectil gran de 20 kg amb un abast de 10 km i el d’un “torpedo marí” contra vaixells, que serviria per protegir i defensar la costa contra els atacs del vaixells enemics. Curiosament però, l’opció d’arma antiaèria en canvi resultava ser la menys òptima ja que per aconseguir abatre un objectiu aeri calien una sèrie de dispositius més sofisticats per guiar el projectil, restant sotmès als vents laterals i altres factors climatològics, i a més a més, per fer esclatar la seva càrrega també necessitava algun mecanisme regulador que permetés fer-ho el més a prop possible de l’objectiu i a una determinada alçada.
El Torpede Aeri i José Belmonte, el seu creador
El funcionament de l’anomenat Torpede Aeri resultava força senzill. El coet que es disparava havia de situar-se al que seria anomenat com aparell disparador i un cop carregat el projectil i orientat cap a l’objectiu per part del servidor, situat aquest prop de l’aparell de llançament, només s’havia d’encendre la metxa del coet. La ignició del coet permetia encendre la metxa de manera fiable a prova de vent i pluja, a més a més de permetre al servidor mantenir-se a una distància prudencial per tal d’evitar la perillosa ignició dels gasos. Passats entre quatre i sis segons, el coet lliscaria per les guies de l’aparell i aconseguiria una velocitat inicial de 700 km/hora; i una vegada llençat el projectil, aquest tindria una trajectòria en línia recta gràcies a les aletes estabilitzadores i iniciaria el descens una vegada s’esgotés la força propulsora i en funció de l’angle en que hagués estat llençat. D’una altra banda i un cop caigut a terra, l’explosió de la bomba interior es produiria per percussió d’una espoleta adossada a la bomba i en cas que no esclatés quedava garantida la seva detonació gràcies a una metxa interior col·locada entre el final del coet i el culot de la bomba.
Respecte al coet, el que era denominat pel seu inventor com “de combat”, o sigui aquell utilitzat contra atacs sobre blancs terrestres, tenia unes característiques d’uns 70 cm de longitud i poc més d’uns 5 o 6 kg de pes. Aquest coet estava dividit en tres parts ben diferenciades: el cos del projectil constava d’un cilindre amb planxa de 0,5 mm de gruix i una llargada de 70 cm, a la part anterior o terminal existia una punta ogival molt semblant a un projectil d’artilleria de 75 mm realitzada amb planxa de coure mentre que la part central del tub-cambra recobria l’explosiu. La part inferior estava formada per tres aletes o estabilitzadors d’uns 20 cm cada una mentre que a l’interior del coet hi havia el tub-cambra de l’explosiu amb una bomba de 2 kg feta amb fundició i talla de pinya per facilitar l’explosió i augmentar els efectes de la metralla, imitant aquest sistema algunes bombes de mà i granades convencionals. D’una altra banda, a la part baixa de l’interior de l’aparell s’hi trobava la cambra de gasos del coet amb la seva càrrega propulsora de també uns 2 kg de pes. En canvi, el coet de tipus antiaeri era un model de major llargària i càrrega explosiva amb unes línies més aerodinàmiques, tot i que la seva utilització antiaèria es basava en orientar l’aparell de llançament i apuntar-lo contra el seu blanc només de manera aproximada. També existia un inconvenient important com era el de la distància recorreguda pel projectil, ja que l’esclat estava calculat de 2.000 a 4.000 metres, tot i que els avions franquistes, sobretot els avions italians de bombardeig, ho feien generalment a altures superiors.
Davant totes aquestes mancances i per tal de minimitzar la seva imprecisió i la falta de direcció contra un blanc en moviment, Belmonte proposaria el dispar continuat contra l’avió atacant amb el major nombre possible de projectils per saturar l’espai aeri enemic, una acció orientada amb finalitats clarament defensives i per tant més eficaç que intentar abatre avions amb un sol tir.
El Torpede Aeri
Respecte a l’abast d’aquests tipus de coet, l’anomenat “de combat” tenia un abast que oscil·lava entre els 1.200 als 4.000 metres en funció de l’angle de tir en que es llancés. I es que aquesta distància de llançament era precisament una de les seves avantatges ja que superava per exemple l’abast d’alguns projectils de morter o d’artilleria tot i que la nova arma era més limitada respecte a la precisió, ja comentada anteriorment. Entre les seves avantatges destacava també la seva mobilitat i el poder trobar-se lluny del foc de l’adversari ja que la lleugeresa de l’aparell i la seva mobilitat gràcies a un petit remolc amb dos rodes el permetien canviar ràpidament d’emplaçament. Belmonte assenyalava també una variant a través de la creació d’un projectil incendiari, consistent en un projectil proveït d’una cambra explosiva amb líquid inflamable, produint-se l’explosió per conducció de la metxa en el moment de tocar terra i trencar-se el recipient amb el líquid inflamable.
Però tot i les grans virtuts que en un principi podia comptar aquesta nova arma per fer front als atacs de l’aviació franquista, com era també la seva simplicitat constructiva i funcional degut a que la producció en sèrie del “Torpede” hagués estat viable ja que no deixava de ser una arma poc desenvolupada i amb mínimes variacions com eren els tipus de projectil, tot i que patiria el defecte de la precisió i guiatg; sembla ser que el projecte de Belmonte no va aixecar gaire interès entre les autoritats militars de l’època o potser l’interès necessari, i el projecte no va passar de ser un prototip i de realitzar-se les oportunes proves a les costes del Garraf. La decepció de Josep Belmonte va ser tan gran que, veient que el projecte no tirava cap endavant, enviaria una carta personal al mes d’agost de 1937 al President de la Generalitat, Lluís Companys, demanant-li explicacions, ja que no entenia com era que la seva nova arma no s’estigués utilitzant quan ja feia tres mesos que estaven resolts tots els problemes. Belmonte, afirmava que no li feien cas perquè ell era un simple caporal de seguretat conductor, i demanava al President de la Generalitat que s’involucrés en aquest assumpte per tal de salvar els múltiples obstacles que se li presentaven. Tot i així, tampoc va tindre sort i el projecte quedaria oblidat, quedant d’aquesta manera oblidada una de les armes més singulars de la Guerra Civil.
El Torpede Aeri: coet, sistema de transport i de llençament
[1] Informació del torpede aeri extret de José SANTOCILDES i Carlos CASTAÑÓN, “Órganos de Stalin… Made in Spain”. La Artillería cohete en el Ejército Español”, Cuadernos de Revista Española de Historia Militar, núm.2. Quirón ediciones, Valladolid; i David GESALÍ i David ÍÑIGUEZ, “El Torpedo Aeri: un coet per a la República”, Ebre 38, núm.1 (2003), pàg.37-46.
