01 des. Monzón i les col·lectivitzacions
Després de la revolta militar del 18 de juliol de 1936 el territori aragonès va quedar dividit entre els dos bàndols, i tot i que la revolta s’aconseguiria aturar en tres cinquenes parts del territori aragonès gràcies a la actuacions decidides de les gents, les tres capitals de província (Osca, Saragossa i Terol) quedarien en mans dels rebels.
A Monzón existia una comunitat obrera molt polititzada amb un elevat nombre d’afiliats a la UGT afavorit per la fàbrica sucrera de la població; mentre que d’altra banda la CNT estava més estesa entre els camperols i els obrers de la construcció. Van ser precisament els anarquistes locals els que van fer que no triomfés la revolta en evitar que la Guàrdia Civil de Monzón abandonés la caserna, marxant posteriorment els seus membres al Front d’Osca. Igualment també es faria front i es detindria als afores de la població a una altra unitat de la Guàrdia Civil que procedent de Sariñena en autocar pretenia apoderar-se de la població.
El pas de les columnes de milicians procedents de Catalunya per les diferents poblacions aragoneses no va ser ni de bon tros del tot pacífic. A Monzón la Columna Ascaso procedent de Lleida va entrar a la població destruint part del patrimoni religiós existent i represaliant a un petit grup de la població local; com van fer també en diferents pobles i localitats amb gent de partits o idees de dretes o religiosos. La diversitat de persones i el seu aspecte estrafolari van cridar poderosament l’atenció ja que eren homes de totes les edats, armats, però amb una manca enorme d’uniformitat. Així mateix, els milicians, anarquistes principalment, es van fer amb el control dels pobles, instal·lant punts de control a diferents llocs i carreteres enmig d’una confusió absoluta que va donar lloc a assassinats inclusiu de simpatitzants de partits o posicionaments d’esquerres, i substituint els Ajuntaments por comitès de defensa sorgits pel buit de poder desenvolupat per la revolta. Aquests comitès, integrats fonamentalment per anarquistes com va ser el cas de Fraga, Monzón o Graus, gaudien d’una gran autonomia tot i que es trobaven sotmesos al poder de les milícies que intervenien en la política i la justícia de la rereguarda.
Cartel Republicano
Arxiu PARESD’altra banda i relacionat a aquest buit de poder existent i sota l’empara d’aquestes noves forces militars traduïdes en columnes, també es van crear nous organismes econòmics com van ser les col·lectivitats. Cal dir que la col·lectivització no va ser el resultat d’una imposició violenta por part del poder de les columnes de milicians de pas cap al front, sinó la resposta organitzada i en gran mesura espontània de la població davant l’ensorrament de les institucions republicanes, la urgència de realitzar les collites o d’organitzar l’abastament entre altres. De fet el procés de col·lectivització va venir abordar un tema crucial per l’Aragó dels anys trenta com era la reforma agrària pendent, iniciant-se en les zones que romandrien lleials a la República i participant-hi un 70% de la població de la zona republicana aragonesa . D’aquesta manera al voltant d’unes 300.000 persones van participar en les 450 col·lectivitats que es van crear a la regió, consistent aquesta en posar en marxa una nova forma d’organització socioeconòmica basada en la confiscació i explotació col·lectiva dels mitjans de producció, entre els quals la terra era l’eix central.
Va ser precisament a la comarca del Cinca Medio on el procés de col·lectivització va adquirir major participació i implantació, existint dos importants col·lectivitats: la Comarcal d’Albalate de Cinca que representaria al Congrés de Casp de febrer de 1937 a 16 col·lectivitats i a un total de 4.068 afiliats ; i la Comarcal de Monzón, que representaria en aquest congrés un total de 64.850 col·lectivistes de 32 pobles[1]
Font: J.SEWELL, Amber. Las colectividades del Cinca Medio durante la Guerra Civil (1936-1939)
La Federació Comarcal de Monzón va ser fundada el desembre de 1936 en una assemblea general realitzada al Teatre Goya de Monzón amb l’objectiu de pal·liar les desigualtats existents entre les diferents col·lectivitats que la integraven. Entre els seus èxits és de destacar la creació d’uns magatzems comarcals de producció i abastos situats a Binéfar que van funcionar com a centres d’intercanvi entre col·lectivitats; ocupant-se a més a més entre d’altres coses que el servei elèctric arribés a molts pobles i llogarets que no tenien llum (s’instal·là el corrent elèctric en vuit pobles i telèfon en onze); de la millora de les carreteres; del servei de transport i de l’educació i la sanitat. Així mateix, la Comarcal va donar suport a dues iniciatives en els àmbits educatiu i sanitari: l’Escola Comarcal de Militants Llibertaris de Monzón i l’Hospital Casa-Salut Durruti a Binéfar.
L’Escola Comarcal de militants Llibertaris es va establir a la Casa Calderón de Montsó amb ajuda de la Federació Comarcal Col·lectivitats i de diversos donatius, plantejant-se com objectius formar els joves en principis no autoritaris i autogestionaris que els permetés prosseguir en el futur la tasca de la col·lectivitat. Aquesta escola va comptar amb 40 alumnes i el seu professor era Félix Carrasquer, nascut a Albalate de Cinca, organitzant-se en un règim comunal on els alumnes s’encarregaven de l’administració del centre, establint comissions administratives, d’higiene, ordre, treball, neteja, etc. Però els bombardejos aeris de finals de setembre de 1937 que va patir Monzón van provocar que l’Escola de Militants Llibertaris es traslladés a Albelda, encara que canviaria d’emplaçament en diverses ocasions fins a la retirada d’Aragó i el seu posterior exili a França.
Per la seva banda, les col·lectivitats van tenir els seus propis detractors entre les files republicanes malgrat els avenços socials que van acompanyar el procés de col·lectivització, distingint-se en aquest paper sobretot el Partit Comunista (PCE), partidari del centralisme estatal. D’aquesta manera, al juny de 1937 es van registrar ja les primeres detencions de membres de consells municipals i de la Federació Comarcal de Col·lectivitats d’Albalate de Cinca, mentre que a finals de juliol es van intensificar els enfrontaments en diversos pobles del Front d’Osca i de la ribera del Cinca, protagonitzats per la 27 Divisió, antiga Carlos Marx, i per guàrdies procedents de Sariñena. Però va ser sobretot amb la dissolució del Consell d’Aragó durant els primers dies d’agost quan es van destruir desenes de col·lectivitats, ocupant soldats de la 27 Divisió diversos pobles de la ribera del Cinca. A Monzón per exemple, les mateixes forces recolzades per dretans de la comarca, la Guàrdia Civil i la d’Assalt, van confiscar els locals de la CNT, van detenir tots els membres del Consell municipal i els van traslladar a Barbastre, on els militants de la CNT van ser empresonats al convent de les Caputxines de Barbastre. Les col·lectivitats van ser desfetes i els consells municipals substituïts per comissions gestores controlades pel PCE, on van requisar les terres i eines de la col·lectivitat per retornar-les als seus antics propietaris. No obstant això i malgrat aquesta repressió, a la majoria de pobles del Cinca les col·lectivitats van tornar-se a recompondre passat un temps, coincidint amb la reconstitució dels sindicats, amb menys veïns i més dificultats però amb la mateixa estructura i maneres de funcionament.
[1] J.SEWELL, Amber. Las colectividades del Cinca Medio durante la Guerra Civil (1936-1939)
