GRIEGC | La Batalla del Mazuco- Gijón: La Pinça es tanca
5351
single,single-post,postid-5351,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1200,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

La Batalla del Mazuco- Gijón: La Pinça es tanca

Asturias cartel

La Batalla del Mazuco- Gijón: La Pinça es tanca

Després de quatre anys de publicar articles periòdicament relacionats amb la Guerra Civil, us presentem la primera col·laboració que rebem. Es tracta de l’historiador Eladi Romero, autor de nombrosos llibres d’història contemporània, destacant-ne alguns sobre la Guerra Civil. Entre aquests es troben  Lugares de memoria e itinerarios de la guerra civil española, Guerra Civil en Aragón, La Columna Durruti, La Batalla de Belchite o 30 paisajes de la Guerra Civil (éste último escrito con Alberto de Frutos).

En aquesta primera col·laboració, que esperem que sigui la primera de moltes, Eladi Romero ens presenta un article molt interessant sobre el final de la Campanya del Nord, amb la Batalla del Mazuco i la posterior presa de Gijón per part de les tropes franquistes.

 

          GIJÓN. LA PINÇA ES TANCA

          QUÈ, QUAN, ON

Després de la caiguda de Santander, en despuntar el mes de setembre del 1937, les tropes franquistes van iniciar una maniobra envoltant des de la costa oriental i les terres lleoneses destinada a ocupar Astúries. La van dirigir els generals Antonio Aranda i José Solchaga, amb Fidel Dávila com a cap suprem i comptant amb uns 110.000 homes. Aranda va avançar des del front asturlleonès, mentre que Solchaga operava per la costa des de Santander. L’ofensiva a més va rebre el suport de 250 avions i altres tants canons. Davant seu, els republicans comptaven amb les restes del XIV Cos d’Exèrcit, uns 9.000 homes al comandament del tinent coronel Francisco Galán; a més de 35.000 homes més dirigits pel coronel Javier Linares, assessorats per 26 oficials soviètics i amb el suport d’uns 180 canons. La seva aviació era a més molt escassa, tot just uns pocs caces russos. El comandament suprem de l’Astúries republicana es trobava llavors en mans del coronel comunista Adolfo Prada Vaquero, políticament assessorat pel president del consell regional Belarmino Tomás (amb seu al port de Gijón).

El 24 d’agost, poc abans de la caiguda de Santander, el Consell d’Astúries es va declarar sobirà, tot i manifestar la seva adhesió a la República; la idea era assumir tot el poder militar, per tal de coordinar millor la defensa del territori. Tot i això, el govern central de València no va acceptar aquesta declaració.

      En la seva retirada, els republicans havien volat part del pont de Sant Vicenç de la Barquera i el de Bustio-Unquera (sobre el Deva). Però la línia del riu va ser superada amb facilitat per les tropes franquistes. Els soldats navarresos de Solchaga van seguir cap a Llanes, que va caure el dia 5 de setembre. L’antic aeròdrom republicà de Cue va ser utilitzat immediatament pels aparells alemanys. Immediatament, Solchaga va enviar a les seves Brigades Navarreses, un total de 33.000 homes, cap a la serra del Cuera (situada entre Llanes i les muntanyes meridionals de l’Astúries oriental), on s’havien fortificat els republicans, donant inici així a una virulenta batalla pel control de les seves posicions.

 La serra del Cuera, difícilment accessible, arriba als 1.315 metres a Pico Turbina. No obstant, la solca el congost del Mazuco (on s’ubica el poble homònim), el qual permet certa facilitat de pas des de la costa. Per superar la serra, les Brigades Navarreses van rebre un suport important de l’aviació (sobretot alemanya), així com pels canons disparats des de la costa pel creuer Almirante Cervera. Al principi, els republicans van defensar El Mazuco amb només 5.000 homes i sense suport aeri, ja que l’escassa aviació republicana d’aquest front estava destinada a protegir Gijón. Afrontaven els primers assalts els batallons bascos de la 156 Brigada Mixta, manats per l’antic oficial de carrabiners Miguel Arriaga Vergara.

 

Tropes republicanas en Asturies

Tropes republicanas en Asturies

      L’avenç també es feia per les muntanyes situades més al sud, on el dia 7 de setembre la brigada dirigida per Manolín Álvarez (un milicià comunista de Gijón, d’ofici maquinista naval, que probablement va aprendre tàctica militar a l’URSS), va detenir la 5a Brigada Navarra amb la seva 184 Brigada Mixta a les muntanyes de Peñamellera. Tot i això, l’aviació franquista, usant la tàctica de la catifa (consistent a descarregar totes les bombes al mateix temps sobre un sol punt defensiu), va picar al costat de l’artilleria els defensors de Peñamellera, posició que va caure el dia 9 deixant el Cuera com a únic punt defensiu republicà a la zona. Dos dies abans, des de Gijón s’havien enviat diversos reforços al comandament de l’incansable lluitador anarquista Higinio Carrocera, que dirigia la 192 Brigada amb rang de major i es va desplegar pel Mazuco.

 Per la costa, el dia 8 els franquistes van trencar les defenses de la ribera oriental del Sella (on la defensa va ser forta fins a caure el seu punt clau, Cangas de Onís), i continuaren imparables cap a Gijón. Mentrestant, des de la carretera de Llanes, l’artilleria franquista va pujar cap al Mazuco lenta, encara que inexorablement, gràcies al suport dels seus avions. El 8 de setembre començava una dura batalla, i al final del dia, dels 6.000 republicans que al final defensaven la serra de Cuera formant la denominada 54 Divisió només en quedaven 1.734. Només l’eficàcia de les metralladores els va impedir sucumbir. La resistència va continuar no obstant diversos dies, malgrat l’insistent bombardeig aeri. El dia 10, els franquistes van aconseguir el port de la Tornería. Des de les altures de Pico Turbina i Peña Blanca (a gairebé 1.200 metres d’alçada), els republicans van continuar resistint igual que ho van fer a Celorio (una petita localitat costanera), on també es va insistir en l’avenç. Per fi, el dia 15 van caure el poble del Mazuco i Peña Turbina, i el dia 17 Arenas de Cabrales, situat més al sud-est. Finalment, el dia 22 es va rendir Peña Blanca, darrer baluard de Cuera.

Mapa de la Batalla del Mazuco

Mapa de la Batalla del Mazuco

      Els republicans van haver de retirar-se a la línia del Sella, on ja es lluitava des de feia dies, encara que havien aconseguit endarrerir diverses jornades l’avenç franquista. A la zona, els ponts de Cangas d’Onís, Arriondas i el pont nou de Ribadesella van ser volats pels aires per impedir el pas dels rebels. Malgrat tot, el 27 de setembre es va rendir aquesta darrera localitat. L’1 d’octubre, la 5a Brigada Navarra arribava a Covadonga, encara que els primers a entrar al santuari van ser paradoxalment els regulars marroquins. D’altra banda, la imatge de la Mare de Déu ja no es trobava a la seva capella, ja que havia estat traslladada pel govern republicà a l’ambaixada espanyola de París amb l’objectiu d’evitar-ne la destrucció[1].

      El segon punt de la pinça asturiana es trobava a la zona entre Lleó i Astúries, on havia d’actuar el general Aranda, vivint també combats de gran intensitat. Un dels llocs més importants des del punt de vista estratègic era el port de Tarna (1.490 md’altitud), ja a la frontera amb Lleó, fortificat pels republicans. Aranda va encarregar prendre’l al coronel Agustín Muñoz Grandes, que va trobar una forta resistència dirigida per Manuel Sánchez Noriega el Coritu (un home que havia lluitat a Mèxic amb Pancho Villa i havia salvat de ser destruïda la imatge de la Verge de Covadonga). Muñoz Grandes va utilitzar per a l’operació un tren de càrrega que incloïa 400 mules, amb què va poder transportar la seva artilleria. Va ser recolzat a més per una abundant aviació. L’atac als ports de Tarna i San Isidro va començar amb moltes dificultats el 20 de setembre. Els combats van ser duríssims i els franquistes només van poder avançar gràcies al suport de l’aviació. Sant Isidre va caure el 4 d’octubre; mentre que tres dies després, els franquistes, després de coronar el port homònim, van entrar a Tarna, població que va quedar completament arrasada per l’aviació, i que el dia 10 va ser visitada pel mateix Franco. Va haver de ser reconstruïda en forma regular (és a dir, amb carrers paral·lels) pel Servei Nacional de Regions Devastades. Una setmana després els homes de Muñoz Grandes arribaven a Campo de Caso, on va ser enderrocada la casa consistorial. Capturat el Coritu, va ser jutjat el 16 de desembre, sentenciat a mort i executat immediatament a Gijón.

 Gijón, igual que Avilés, van ser preses de forma conjunta pels homes d’Aranda i Solchaga, que ja havien confluït el dia 15 d’octubre a Infiesto. Els batallons republicans van deposar llavors les armes, i immediatament van sorgir gent de dretes que es van apoderar de diversos edificis públics de Gijón. El dia 20 va tenir lloc al seu port la darrera reunió del Consell d’Astúries, i es va decidir l’evacuació de tots els soldats. Tot i això, només van aconseguir abandonar Astúries en direcció a França uns 11.000 homes dels 50.000 que es pretenien evacuar, ja que la falta de vaixells i el bloqueig franquista van impedir l’operació. Entre els que van marxar hi havia el comunista Manolín Álvarez, que durant la Batalla de l’Ebre dirigiria la 42a Divisió. Molts van haver de rendir-se, mentre que altres van poder amagar-se a les muntanyes i van organitzar diverses guerrilles. El 21 d’octubre els homes d’Aranda i Solchaga entraven a Gijón. El general soviètic Vladimir Gorev, cap dels assessors comunistes, va haver d’amagar-se a les muntanyes i va ser rescatat mesos després, pel que sembla, per un avió rus. De retorn a la URSS, va ser executat com a sospitós de traïció al juny de 1938.

Aspecte del Palau Revillagigedo de Gijón

Aspecte del Palau Revillagigedo de Gijón

Entrada de las tropas franquistas en Gijón

Entrada de las tropas franquistas en Gijón

 

          FRONT A FRONT

Els franquistes van comptar, per prendre el Mazuco, amb 33.000 homes, 80 peces d’artilleria, 70 avions, diversos blindats i el suport del creuer Almirante Cervera. No se sap el nombre de baixes. Els republicans sumaven 6.000 homes, gairebé sense suport aeri i unes poques peces artilleres. Uns 5.000 van causar baixa.

 

CRONOLOGÍA

– 5 de setembre de 1937. Els franquistes prenen Llanes.

– 6 de setembre. Comença l’assalt al Mazuco.

– 7 de setembre. Combats a Peñamellera.

– 9 de setembre. Cauen les posicions republicanes de Peñamellera.

– 8 de setembre. Jornada negra al Mazuco. Els republicans perden bona part dels efectius.

– 15 de setembre. Els franquistes conquisten el poble del Mazuco.

– 22 de setembre. Cau Peña Blanca, últim bastió republicà al Mazuco.

– 7 d’octubre. Els franquistes prenen el port de Tarna.

– 15 d’octubre. Les tropes d’Aranda i Solchaga conflueixen a Infiesto.

– 21 d’octubre. Caiguda de Gijón. El front cantàbric desapareix definitivament.

Mapa de les Operacions en Asturies

Mapa de les Operacions en Asturies

          FOGONAÇOS

             El primer assalt al Mazuco, desenvolupat el dia 6 de setembre, va ser protagonitzat per les avantguardes de la I Brigada Navarra, que van intentar escalar els abruptes i costeruts vessants del port de la Tornería. Ataviats amb les boines vermelles, confiaven que la seva simple visió provocaria la fugida de l’enemic. Tot i això, els batallons bascos de la 156 Brigada (formada en origen per comunistes i anarquistes), una de les poques unitats d’Euzkadi que no s’havien rendit després del Pacte de Santoña, els van rebre amb un intens foc que els va obligar a retrocedir gairebé en desbandada. Lògicament, aquest fracassat intent de prendre una posició elevada sense suport va tenir l’endemà una resposta ben diferent. Les bateries artilleres (36 peces en total, a les quals es van sumar els canons alemanys de 88 mm) i l’aviació van picar al matí les posicions republicanes de la Tornería. No obstant, no va ser suficient, ja que el segon atac seria repel·lit de nou i les forces requetés van quedar fixades en el terreny. L’arribada el mateix dia 7 a la nit dels reforços manats per Higinio Carrocera provocaria que la batalla del Mazuco s’allargués durant uns quants dies més.

         

          TESTIMONI DIRECTE

Vladimir Efimovich Gorev (1900-1838).

L’agent i assessor soviètic Gorev va viure en carns pròpies la caiguda d’Astúries. Integrat a l’Exèrcit Roig, havia combatut a la Guerra Civil russa i immediatament es va convertir en un destacat peó de la influència militar soviètica en altres països. De fet, va estar destinat a la Xina com a assessor, i en esclatar la Guerra Civil espanyola va ser immediat destinat al nostre país. Amb el rang de general i sota el sobrenom de Sancho, va assessorar el tinent coronel Vicente Rojo a la defensa de Madrid i després, a la primavera de 1937, va passar al nord, on va assessorar l’exèrcit basc buscant la creació d’un comandament únic comunista encara que sense gaire èxit. Retirat a Astúries, va ser testimoni del caos dels últims dies d’octubre, quan tots a Gijón pugnaven per fugir amb vaixell o avió. Algunes fonts afirmen que Gorev es va retirar a les muntanyes i va poder ser salvat més tard, mentre que d’altres apunten que va poder sortir d’Astúries i el dia 19 d’octubre en un avió soviètic que el va conduir a França. Cridat poc després a Moscou, primer va rebre l’Ordre de Lenin i un ascens a comandant de divisió, per ser detingut el gener de 1938 i executat després del judici el 20 de juny d’aquell any. No obstant això, el 1956, després de la mort de Stalin, la seva figura seria rehabilitada.

 

 

Higinio Carrocera Mortera (1908-1938).

Un dels herois indiscutibles de la Batalla del Mazuco, Carrocera era un metal·lúrgic anarquista que s’havia endurit en la lluita sindical treballant a l’empresa Duro Felguera. Va combatre a la revolució asturiana d’octubre de 1934, va passar per la presó, va lluitar a Gijón contra les tropes revoltades en començar la Guerra Civil, va participar al setge d’Oviedo contra les tropes del coronel Aranda i va acabar convertint-se en un destacat comandament de les milícies asturianes. Amb el grau de major, va enviar la 192 Brigada (formada majoritàriament per voluntaris) que va defensar amb gran valor el massís del Mazuco, movent-se per tots els punts delicats i reforçant les seves tropes amb diverses unitats de metralladores. Tot i que va resultar ferit en el combat, es va poder retirar, i el dia 3 d’octubre, el govern republicà li atorgava la medalla de la Llibertat. No obstant això, en caure Astúries, encara que va poder abandonar Gijón amb vaixell, va ser detingut per un vaixell franquista a l’altura del cap Peñas i traslladat a Oviedo, on el van jutjar en consell de guerra i van afusellar el 8 de maig de 1938.

          Rafael García Valiño (1898-1972).

Amb el rang de tinent coronel, el setembre del 1937 García Valiño va enviar la I Brigada Navarra, punta de llança de l’atac franquista contra el Mazuco. Com a toledà d’origen, lògicament va iniciar la seva carrera militar a l’acadèmia d’infanteria d’aquesta ciutat i la va continuar al protectorat del Marroc, on va assolir el grau de comandant per mèrits de guerra. En esclatar la Guerra Civil estava estiuejant a Zarauz, d’on va aconseguir fugir a Pamplona i es va posar a disposició del general Mola. Immediatament passaria a dirigir una unitat de requetès i més tard, com a tinent coronel, la I Brigada Navarra, que va sortir de Llanes el 6 de setembre per ocupar el Mazuco i va estar combatent a la zona, reforçada per les 4, 5 i 6 brigades carlins, que serien les encarregades de concloure l’acció davant les baixes patides per les tropes de García Valiño. Aquest, ja com a general, va participar a la Batalla de l’Ebre i l’ofensiva contra Catalunya, concloent la seva vida com a alt càrrec al corrupte grup d’empreses Sofico.

 

   Bibliografia bàsica

– GONZÁLEZ PRIETO, Luis Aurelio. La batalla del Oriente de Asturias. Ediciones Madú, Siero, 2007.

– VARIOS AUTORES. Historia general de Asturias. Tomos IX y X. La Guerra civil. Silverio Cañada editor, Gijón, 1978.

[1] Va ser tornada a l’acabar la guerra.