GRIEGC | Les Juntes de Defensa Passiva a Catalunya
4467
single,single-post,postid-4467,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1200,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

Les Juntes de Defensa Passiva a Catalunya

jdpc

Les Juntes de Defensa Passiva a Catalunya

Defensa Passiva

Al començament de la guerra no es temia per un atac aeri a la rereguarda, ja que seguia considerant-se que la guerra es desenvolupava als fronts i que les rereguardes eren llocs tranquils, on no és corria cap tipus de perill. Aquesta percepció va canviar ben aviat, quan algunes ciutats de la rereguarda van començar a ser bombardejades, ja fos per mar o per aire. D’aquesta manera, la necessitat de protegir la població civil davant d’aquests atacs aeris i navals, va fer que es comencessin a establir una sèrie de mesures de protecció de la població que serien conegudes com a Defensa passiva, o el que és el mateix, la defensa del territori sense resposta agressiva.

Cap a la tardor de 1936 es va començar a prendre consciència de la vulnerabilitat de les ciutats davant les agressions aèries i la necessitat de protegir-se, de manera que els ajuntaments i els ciutadans van començar a organitzar-se i a desenvolupar diverses actuacions per tal d’organitzar la Defensa Passiva, creant d’aquesta manera les Juntes de Defensa Passiva Local a cada població, seguint unes normes generals centralitzades per la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. Les Juntes de Defensa Passiva Locals eren les encarregades de dur a terme les mesures de protecció i de formar a la gent, realitzant cursos en Defensa Passiva en diverses especialitats i serveis. A més a més, també era l’encarregada d’informar a la població civil dels passos a seguir davant d’un atac aeri i, el que seria més important; van ser les responsables de la construcció a quasi bé totes les poblacions catalanes de refugis antiaeris per a protegir a la població civil, realitzant totes aquestes tasques amb uns recursos mínims, però que gràcies a una gran participació ciutadana va permetre assolir quotes de protecció civil inimaginables.

 

Juntes de Defensa Passiva

L’Ajuntament de Barcelona va ser la primera administració pública que va fer front al problema de la defensa antiaèria i per fer-ho va haver de recórrer a estudis fets a França, Bèlgica i Suïssa sobre aquesta qüestió, ja que no hi havia cap estudi realitzat al país sobre els atacs aeris i la protecció de la població civil.

A la tardor del 1936, el consistori barceloní va crear la Comissió d’Urbanització i Obres (COU) sota la presidència del regidor Manuel Muñoz Díez, i integrat per consellers municipals, tècnics i representants dels sindicats. Al mateix temps, molts veïns, preocupats per la defensa antiaèria van començar a organitzar-se per tal d’iniciar la construcció dels primers refugis, organitzant i nomenant alcaldes de barri i vigilants nocturns d’aquestes primeres obres defensives. Com que aquest personal no era suficient, la Comissió va incloure un Servei de Defensa Passiva Antiaèria que va començar a mobilitzar al personal, a més a més, de crear també un Servei de Paviments, que estava en contacte permanent amb el delegat militar de la Conselleria de Defensa.

En canvi, aquesta petició no va ser resolta fins al 9 de juny de 1937 quan, arran d’un decret de la Generalitat, va ser creada la Junta de Defensa Passiva de Catalunya (JDPC), que seria l’encarregada de prendre totes les mesures alhora de protegir i auxiliar a la població civil contra possibles atacs aeris, marítims o de gas. També va haver de disposar  la construcció de tots els refugis que s’estimessin necessaris, així com la seva conservació i vigilància. La nova JDPC va incorporar també amb caràcter especial l’Ajuntament de Barcelona, degut a que aquesta era l’entitat pionera i amb més experiència sobre la matèria. La JDPC estava formada per diferents seccions: Treball Voluntari del Departament de Treball; Defensa Passiva i Serveis Z (antigàs) del Consell de Sanitat de Guerra i Secretaria de Defensa Passiva del Comitè pro-Exèrcit. Posteriorment es van ser creades les Brigades Mixtes de Defensa Passiva, cada una integrada per una Brigada de Salvament, una Brigada de Desenrunament i una Brigada de Serveis Z (antigasos).

 

 

Poc temps després de la creació de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, el Govern de la República va establir un nou decret per tal d’unificar totes les iniciatives que havien sorgit com a defensa davant dels atacs aeris. Segons aquest nou decret, la Defensa Passiva passaria a estar organitzada per la DECA (Defensa Contra Aeronaus), encarregada de publicar les normes generals; i s’havien de crear comitès locals i provincials, formats per especialistes que no estiguessin subjectes a ser mobilitzats, els càrrecs dels quals no serien remunerats. De la mateixa manera, totes les despeses originades per la preparació i la realització de la Defensa Passiva havien de ser sufragats pels seus propis beneficiaris.

Un decret de la Generalitat de Catalunya amb data 11 d’agost de 1937, anunciava que a cada vila, poble o ciutat de Catalunya on fos necessari, s’havia de constituir una Junta de Defensa Passiva Local que havia d’estar integrada per l’Alcalde, el cap militar, el cap militar d’ordre públic, l’arquitecte o enginyer municipal, el metge municipal i el secretari, a més a més dels representants dels diferents partits polítics i sindicals: UGT, ERC, CNT, Unió de Rabassaires. Poc a poc, es van anar creant a les diferents poblacions de Catalunya les Juntes de Defensa Passiva Local amb uns objectius molt clars, entre els que destacava informar a la població davant dels atacs aeris i formar-los en la protecció; dictar tota una sèrie de normes a seguir davant d’aquests atacs; i establir la construcció de refugis com a mesura de protecció més efectiva davant l’impossibilitat de disposar d’una defensa activa potent.

La construcció de refugis antiaeris va ser la principal tasca a desenvolupar per part de les Juntes de Defensa Passiva Locals (JDPL) i la que va consumir més recursos de les administracions, tot i que a moltes poblacions ja s’havia començat a treballar en tot allò referent a la defensa passiva molt temps abans de la creació d’aquestes Juntes. De fet, en alguns casos, la construcció de refugis havia partit de la iniciativa de l’administració local i en d’altres dels propis veïns i de les seves associacions veïnals. Amb la creació de les JDPL aquestes associacions o grups de veïns, serien reconvertits pels decrets de la Generalitat en Juntes de Barri, de Veïns o de Districte i passarien a estar subordinades a les Juntes de Defensa Passiva Locals. D’aquesta manera es van institucionalitzar les seves funcions i responsabilitats, sents els seus càrrecs obligatoris i gratuïts, tal i com ho havien establert els decrets del Govern de la República.

 

El principal problema que van tenir les Juntes de Defensa Passiva Locals va ser sobretot el finançament, ja que el propi Govern de la República es va desentendre del finançament de les diferents obres a realitzar i molts projectes no van poder tirar endavant per falta de recursos econòmics. Pel que fa a les condicions del cobrament, segons un acord signat a Barcelona el 22 de novembre de 1937 pel Secretari General M. Davó, la JDPL havia d’assignar una persona que setmanalment o quinzenalment havia de desplaçar-se a Barcelona pel cobrament corresponent a la setmana o a la quinzena del treball. Aquest individu havia d’aportar tota la documentació necessària per tal que el cobrament fos efectiu: dues còpies certificades de l’acord pres per la Junta assignant a un membre de la mateixa; cinc certificacions de l’import dels materials empleats en la setmana o quinzena; les nòmines del treball efectuat, també per quintuplicat; i factures per quintuplicat dels materials adquirits.

Més endavant, ja cap a mitjans de 1938, el Govern de la República va aportar 10.000.000 de pessetes amb la condició que els diners servissin per pagar el material i la mà d’obra especialitzada per finalitzar obres de refugis ja en marxa. Aquests diners es van repartir d’una manera desigual, ja que del total, 7.000.000 de pessetes serien per la Junta de Defensa Passiva de Barcelona; mentre que 2.102.000 pessetes se les havien de repartir entre 89 poblacions catalanes.

Les Juntes Locals hagueren d’espavilar-se per tal de poder comptar amb recursos suficients per enllestir els projectes de refugis que havien planificat. La Conselleria d’Economia de la Generalitat les va ajudar a obtenir recursos, decretant el 23 de març de 1938 l’obligació de les empreses col·lectivitzades i de les sotmeses a control obrer a destinar el 15% de llurs beneficis a atencions socials de caràcter col·lectiu (com ara assegurar la protecció civil). En algunes ciutats, a més a més, tots els industrials i comerciants havien de fer una aportació a la Junta de Defensa Passiva Local corresponent, equivalent al 2% sobre la quota que satisfeien al Tresor en raó de la contribució industrial i/o comercial. La principal conseqüència d’aquest últim fet seria l’establiment d’una quota de l’1’5% sobre el sou de tots els treballadors, amb inclusió de plusos i altres gratificacions que percebien. Igualment, tothom que tingués obrers a les seves ordres descomptarien cada setmana o cada mes en l’acte de pagament de jornals o sous, el tant per cent estipulat, que seria lliurat a la JDPL.

Podem veure doncs, com la construcció de refugis es finançava amb impostos locals extraordinaris i amb subvencions de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya i de la Generalitat de Catalunya. Amb tot, aquests recursos eren insuficients per aconseguir els resultats esperats, de manera que molts projectes i construccions van quedar paralitzats. Aquest greu problema, juntament amb la continua pèrdua de competències per part de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya envers la DECA, que s’aniria produint cap a finals del 1938, tindria unes conseqüències desastroses. La creació d’una nova Junta Nacional para la Defensa Pasiva per part del Govern de la República el 10 de novembre de 1938, va suposar la fi de fet de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya.