GRIEGC | El Fonolocalitzador
3928
single,single-post,postid-3928,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1200,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

El Fonolocalitzador

fono 3

El Fonolocalitzador

La detecció d’avions va ser un greu problema per a tots dos bàndols durant la guerra ja que no va ser desenvolupat de la mateixa manera i amb la mateixa rapidesa com van ser els avenços que es van dur a terme en els propis aparells d’aviació. De fet, per aquesta finalitat de prevenció d’atacs aeris, es van construir o es van establir múltiples observatoris; situats la gran majoria d’ells en els punts més elevats, i utilitzant-se en molts casos en les poblacions els propis campanars de les esglésies. En aquests observatoris, els soldats encarregats per aquesta missió, eren els responsables de comunicar la possible amenaça aèria per així poder donar la senyal d’alarma ràpidament. No obstant això, per millorar aquest aspecte de la detecció de l’aviació enemiga, es van arribar a desenvolupar també altres sistemes, un d’ells va ser per exemple l’ús del fonocalitzador.

• Descripció
El fonolocalitzador consistia en un aparell d’aspecte una mica estrafolari, amb dos seients i quatre grans trompes en forma d’altaveu, que mitjançant el so que recollien, podia advertir de la presència d’avions enemics amb antelació. També era possible alhora reconèixer la direcció; i en combinació amb una altra estació d’observació, l’alçada del vol aproximat. Era de gran ajuda sobretot per les bateries antiaèries, ja que podia donar les dades d’azimut i cota dels avions, necessaris per al tir artiller de les bateries, i el seu moviment anava sincronitzat, sobretot de nit, amb els projectors. D’acord amb l’ocupació de l’aparell a l’aire lliure i la seva manipulació per personal sense coneixements tècnics, l’equip acústic-elèctric no havia de ser complicat ni excessivament sensible a l’efecte de sacsejades. L’aparell, amb algunes modificacions insignificants, podia també emprar-se com aparell d’escolta per a l’observació d’artilleria.

Fonolocalitzador

Fonolocalitzador

 

 

• Instruccions pel servei
Quan els eixos de les dues trompes estaven dirigides exactament cap a un aeroplà que anava apropant-se, l’observador podia percebre el soroll dels motors en els dos auriculars  del receptor de cap amb la mateixa amplitud de so màxima. Tot allunyament d’aquesta direcció corresponia a una disminució de l’amplitud fonètica; per tant, el fonolocalitzador funcionava a base de la potència màxima de soroll de motors perceptibles. Aquesta direcció quedava fixada per la respectiva manipulació dels mànecs verticals i horitzontals, de manera que el fonolocalitzador havia de seguir el moviment de l’aeroplà.

 

Ø La indicació vertical.
A mesura que s’acostava l’aeroplà anava creixent el soroll dels motors, així que perquè indiqués l’angle màxim ,al passar l’avió es devia estirar el mànec vertical. En canvi, a l’allunyar-se l’aeroplà, l’angle tornava a disminuir, i per tant s’havia de empènyer el mànec. Dels desviaments de l’agulla vertical es desprenia si l’aeroplà anava o venia. Com més ràpid fos el vol de l’avió i com més a prop estigués a l’estació, tant majors i més ràpids resultaven els desviaments de l’agulla. D’altra banda, com més petita fos la velocitat de vol i com més lluny de l’estació, tant menors i més lents resultaven els desviaments de l’agulla.

Ø La indicació horitzontal.
Amb el mànec horitzontal se seguia de forma idèntica els moviments de l’aeroplà i de la magnitud dels desviaments de l’agulla sobre la rosa dels vents es desprenia la direcció de vol referida a l’observador. Els desviaments grans de l’agulla indicaven que l’avió passava pel costat de l’estació. Així doncs quant més gran fos la velocitat de l’aeroplà i quant més allunyat de l’estació fos el rumb en què estigués navegant, tant més gran resultava el desviament de l’agulla. A l’inrevés succeïa com més lent i més directe fos el vol de l’aeroplà, provocant que fos més petit el desviament de l’agulla.
Es sobreentén que els moviments de l’agulla eren més petits com més distant quedés l’avió; però a mesura que fos disminuint la distància, els moviments de l’agulla es farien més grans i ràpids.
Una posició més o menys constant de l’agulla significava que l’aeroplà es trobava en vol directe cap a l’estació; així que en aquest cas, s’havia de donar immediatament el senyal d’alarma.

Per no cansar l’observador, les trompes podien ser fixades en l’angle vertical que resultés ser la més favorable. La fixació es podia efectuar eventualment, de tal manera que mitjançant les clavilles fossin creats dos sortints de subjecció, els quals permetessin moure l’eix de les trompes de sortint a sortint dins de l’angle relativament petit representat pel primer soroll de motors perceptible (el qual dependria del nombre i potència dels motors). Amb ajuda del mànec horitzontal s’efectuava un control continu del sector, dins el qual hi havia la major probabilitat d’un acostament d’avions.

L’equip indicador no podia arribar a ser completament aprofitat sinó per la col·laboració de 2 o 3 estacions que estiguessin comunicades entre si contínuament per telèfon o per ràdio. Mentre que l’observador individual fora traient les seves conclusions, principalment la de caràcter del moviment d’agulla, llavors també es podia revelar la magnitud de la desviació d’agulla.
Amb ajuda de les taules A i B-A per a l’apreciació del punt de situació (A per la revelació de la indicació horitzontal), B per a l’apreciació de l’altura de vol (revelació de la indicació vertical), és podien apreciar ràpidament situació, rumb, velocitat, etc … de l’aeroplà. Dels punts de situació que es desprenguessin de la taula A, resultava el rumb i la velocitat de l’avió. Aquestes dades eren de gran importància pel funcionament ràpid i eficaç de la defensa aèria (canons antiaeris, avions de caça i combat); i asseguraven a l’aparell un paper important en la defensa aèria passiva i activa.

Fonolocalitzador a la costa

Fonolocalitzador a la costa

• Instruccions per a l’ocupació
El fonolocalitzador s’havia d’utilitzar pràcticament tenint en compte el radi d’acció on pogués receptar, distribuint els llocs d’observació a una distància determinada al lloc que es volgués protegir. Els observadors havien de comunicar per mitjà d’una línia telefònica o telegràfica, o qualsevol altre sistema ràpid de comunicació, al lloc que és cregués més convenient per prendre les mesures necessàries per a la defensa antiaèria i donar l’avís d’alarma, tenint ja previstes des del lloc d’observació la direcció i aproximadament la cota altimètrica de la línia de vol. En cap cas havia de ser donada al lloc d’observació, la facultat de donar els avisos de defensa o d’alarma, sense passar la comunicació al lloc central destinat al control de navegació aèria, eliminant d’aquesta manera falses alarmes per vol d’avions avisats i controlada la seva ruta a la zona protegida pels fonolocalitzadors.

Com més aparells fonolocalitzadors es posessin en acció, més gran era el període de temps en què podia ser avisada l’arribada de l’aeroplà; considerant-se que l’avís de l’arribada d’un aeroplà enemic podis donar-se uns 30 o 35 minuts abans que arribessin al seu objectiu. Aquest interval de temps podia permetre que es prenguessin les mesures necessàries de defensa antiaèria. De tal manera es considerava que podien ser suficient 4 aparells per a protegir una ciutat, oportunament distribuïts i comunicant al lloc central de control de navegació. Aquest per la seva banda tindria controlats tots els vols d’aparells que fossin per la ruta compresa i protegida pels aparells fonolocalitzadors.

La forma d’aquest aparell va ser expressament estudiada per poder fàcilment fer els experiments necessaris, comprovar i fixar el límit de la seva capacitat a la recepció, tenint ben present que si la potència fos en defecte o en excés, es coneguessin perfectament les maneres d’augmentar o disminuir, segons el cas, la freqüència i amplificació de l’ona sonora. Per aquest motiu va ser donada la preferència a captar ones sonores de la gamma 2.000 a 5.000, sent la més aprofitable la produïda amb més intensitat, com el tall de l’aire fet per les hèlixs a un determinat règim de revolucions, i de les ales portants xocant en fendente a plena velocitat contra l’aire.
Després d’uns experiments, es considerava en poder avisar o millor percebre els sorolls de aeroplà a uns 100 km abans que aquest estigués en el lloc protegit per l’aparell fonolocalitzador.

Per finalitzar, la Generalitat de Catalunya especialment, va tenir un cert interès en el desenvolupament del fonolocalitzador, arribant a realitzar diferents estudis i proves per millorar el seu rendiment, encara que finalment no va arribar a ser un aparell que tingués certa rellevància.