15 febr. L’ofensiva de febrer de 1937 sobre Vivel del Río (Teruel)
El mes de febrer de 1937 va ser un mes clau per al futur del front establert als pobles de les Cuencas Mineras ja que el bàndol rebel va prendre la iniciativa i va passar a tenir una estratègia més ofensiva en el front de Terol, culminant en la presa de Vivel del Rio a mitjans de febrer de 1937.
El preludi d’aquesta ofensiva va ser la carta enviada pel general Mola el 8 de febrer de 1937 al general Ponte, (que estava a càrrec de totes les forces revoltades al front d’Aragó); on l’indicava la conveniència de realitzar alguns atacs a l’Aragó, atrevint-se a parlar fins i tot de la invasió de Catalunya, i arribant-se a pensar en possibles plans d’atacs per diversos llocs per tal d’arribar al mar Mediterrani. La resposta de Ponte és que es podia intentar per la zona de Belchite, sent llavors molt fàcil arribar fins Casp i Alcanyís. D’aquesta correspondència i suggeriments de Mola va sortir l’operació al febrer contra la zona d’Utrillas, que va acabar amb la presa de Vivel del Rio i Fuenferrada, entre d’altres posicions.
Sobre l’organització de l’operació, el dia 9 de febrer el general en cap de l’Exèrcit del Nord remetia un informe sobre una proposta d’operacions per ocupar la zona minera d’Utrillas[1]. Segons aquest informe, el general de la 5a Divisió va proposar en escrit del dia 27 de gener efectuar una operació al sector de Calamocha, a fi d’ocupar la zona minera d’Utrillas, objectiu de gran importància econòmica per als republicans, ja que el carbó que s’extreia d’aquesta zona era l’únic amb què comptaven els governamentals per mantenir el trànsit ferroviari i per continuar en funcionament gran part de la seva indústria a la zona oriental. L’operació a més a més comptava amb l’avantatge d’ordre militar de tallar la comunicació directa entre les forces enemigues de les zones de Belchite i Alcanyís amb les de Terol. Tal i com el general manifestava, les informacions recollides en aquests moments acusaven de la regió d’Utrillas de ser una de les més dèbilment guarnides pels republicans. Així que aprofitant la calma en els sectors, especialment en el de Terol, es van organitzar dues columnes amb les forces mòbils de la Divisió, amb els objectius i composició següent:
– 1ª Columna: havia d’operar des de Villanueva del Rebollar sobre Vivel del Río Martín i Martín del Rio. Les seves forces estaven compostes per:
Ø Mehal-la de Tetuan.
Ø 2ª Bandera de la 1a Legió.
Ø Una Companyia d’Infanteria.
Ø Una Bateria a peu.
Ø Una Secció de Metralladores.
Ø Un Esquadró muntat
Ø Una Bateria de muntanya de 105 mm
Ø Una Secció de sapadors,
Ø Transmissions
Ø Dos auto ambulàncies.
– 2a Columna: havia d’operar des de Torrecilla del Rebollar sobre la unió de carreteres existent al nord de Portalrubio. Les seves forces estaven compostes per:
Ø Un Batalló del Regiment de Carros,
Ø Una Companyia de Fusellers,
Ø Una Bateria a peu,
Ø Una Companyia de Metralladores
Ø Una Bateria de 75 mm,
Ø Dues Seccions de Sapadors,
Ø Transmissions.
Ø Una auto ambulància.
– Com a reserva quedaven:
Ø Dos Companyies de Guàrdies d’Assalt.
Ø Una bateria lleugera de 105 mm.
En total uns 2.700 homes, prenent el comandament del conjunt el coronel d’artilleria habilitat per a l’ocupació de General de Brigada Mariano Muñoz Castellà.
Seguint les operacions que es relataven en l’informe, un cop aconseguida l’ocupació de Martín de el Rio i la unió de carreteres al nord de Portalrubio, s’havia de procedir a netejar la zona compresa entre els dos punts, en la qual es trobava el poble de Fuenferrada ocupat pels republicans des de finals de 1936, acabant així la primera fase d’aquesta operació.
Segons el desenvolupament d’aquesta fase i de noves notícies sobre l’enemic, s’havia de procedir a l’avançament sobre Utrillas i Montalbán. Aquesta operació quedava supeditada al fet que en els altres sectors del front no sorgissin contingències que obliguessin a atendre preferentment amb les forces que quedaven enumerades. Per a aquesta operació sol·licitava el general esmentat la cooperació de l’Aviació de gran bombardeig, tota vegada que a Saragossa no es comptava més que amb aparells de mig bombardeig; encara que el mateix general autor de l’informe no estimava que no existien objectius per a unitats de gran bombardeig, per la qual cosa no semblava oportú accedir a tal pretensió. També advertia que per a l’operació que es projectava, la 5a Divisió no sol·licitava cap reforç i que a més havia de comptar amb reserves sobrades. Igualment, des del 15 a el 31 de gener se li havien enviat 7.500 fusells de 7 mm per armar noves unitats. De merèixer l’aprovació aquesta proposta, pregava l’autor de l’escrit que li comuniqués amb tota urgència per a cursar les oportunes ordres.
A l’endemà i després d’estudiar-se detingudament l’informe, li era enviat al general en cap de l’Exèrcit del Nord una sèrie d’observacions sobre el pla d’ocupar la zona d’Utrillas. Entre aquestes observacions destacava que es trobava que les columnes republicanes eren febles tot i que això podia estar relacionat amb la possibilitat de concentració de l’enemic i la rapidesa amb que s’executaran els propis moviments.
També destacava que en l’acció el ferrocarril d’Utrillas quedés sense ocupar, podent per tant presentar-se dos problemes: un, el de la manca d’especialistes i bracers per a l’explotació, ja que majoritàriament estaven en territori enemic; i segon, l’extracció del mineral que no es podia dur a terme fàcilment sense ocupar tota la línia fèrria, almenys les poblacions d’Alacón i Lécera. Les anotacions finalitzaven dient que finalment caldria passar si convenia decidir-se i fer l’operació, o esperar que aclarida la situació en altres fronts, se li pogués donar més abast i aprofitar la ruptura per portar la línia més a l’Est del que es proposava.
El dia 13 de febrer era enviat un telegrama de Saragossa a Àvila en què es dedueix que encara no estava de el tot clar l’operació que s’havia de dur a terme en pocs dies[2]. El telegrama deia que el pla d’ocupació d’Utrillas podia posar-se en execució quan es disposés d’aviació de caça, encara que de totes maneres no es realitzaria fins que s’hagués resolt sobre els plans remesos aquest mateix dia per enllaç personal, i que en cas d’acceptar, es creia convenient posar-lo en execució en forma definitiva i no parcial fins a Utrillas per no cridar així l’atenció dels republicans.
Sabem la contestació a aquest telegrama ja que manuscrit a ell es trobava anotat que l’ocupació d’Utrillas era independent dels plans generals d’avançament proposats, que de moment no podien emprendre. Utrillas era un objectiu polític i econòmic, que tenia per objecte treure als republicans l’única mina de carbó de què disposaven. I finalitzava dient que de moment no es podia enviar aviació de gran bombardeig ni caça.
El mateix dia que era enviat el telegrama, el 13 de febrer, s’iniciava un primer atac des de Villanueva del Rebollar cap a Segura de Baños, preludi d’una acció més àmplia que va acabar amb la conquesta de Vivel del Rio, Fuenferrada i Portalrubio en dies posteriors . L’epicentre de l’ofensiva es va basar precisament a la zona que defensaven els voluntaris de la columna Macià-Companys, sent l’objectiu tal com havia dit el general cap de l’Exèrcit de el Nord fer-se amb les mines d’Utrillas.
Imatge des de Vivel del Rio de les posicions republicanes a partir de febrer de 1937
Els rebels van formar finalment tres columnes ben dotades i dirigides pel tinent coronel Mariñas Gallego, aconseguint que l’ofensiva fora profunda. La principal posició republicana de Vivel del Rio era la coneguda amb el nom de “El Trapezio”, amb nombrosos refugis i triple línia de filats. L’atac s’iniciava a primeres hores de el 18 de febrer per la carretera de Terol per part del Tercio Sanjurjo i el Tercio Azul, de Guàrdies d’Assalt, tallant les comunicacions entre Vivel del Rio i Segura de Baños. A l’endemà es va realitzar un fort bombardeig aeri, ocupant les tropes rebels la posició de “El Trapezio”, avançant més tard cap a Vivel del Rio, població que era presa a la tarda tot i la gran resistència dels milicians catalans. Les forces republicanes només en aquests dos dies van patir més de 300 morts.
El dia 20 van continuar els forts combats, ocupant-se Fuenferrada i la posició de La Cuesta, que tancava la carretera de Terol. Tan greu va ser la situació per a les tropes republicanes a causa de l’ofensiva rebel, que el mateix Vicenç Guarner es va traslladar a el sector amenaçat amb el conseller de Defensa de la Generalitat de Catalunya en un intent per resoldre la situació.
Tot i la manca de col·laboració dels comandants de les columnes i trobar-se aquestes unitats en procés de reorganització, es va aconseguir concentrar un contingent format per dos batallons de la Columna Macià-Companys, en aquells moments en procés d’esdevenir Brigada Mixta, manada pel mateix Pérez Sales i altres unitats de les futures divisions Durruti, Jubert i Carlos Marx. Els contraatacs republicans es van iniciar el dia 22 amb una forta nevada, perllongant-se prop de tres dies, tot i que les posicions no van poder recuperar-se. De fet, els republicans encara van patir més pèrdues, ja que el dia 27 els revoltats ocupaven La Venta del Diablo i el dia 1 de març Portalrubio.
Amb aquesta situació es va planificar una línia defensiva amb cinc centres de resistència per a cada batalló i es van realitzar alguns temptejos i cops de mà a les posicions dels rebels.
Un testimoni d’aquests combats va ser el voluntari del bàndol republicà Victor Torres, que relatava el següent[3]:”el nostre armament era tan insuficient que difícilment podíem repel·lir els atacs d’unitats ben preparades, ben armades i recolzades per l’artilleria i aviació. Nosaltres disposàvem d’una sola bateria de tres peces de 105 mm, fusells Mauser i Winchester i un nombre reduït d’armes automàtiques, però tot i aquesta inferioritat, les nostres forces van mantenir les primeres línies durant dos dies. Amb els meus companys de la secció de metralladores vam haver de combatre sense descans des d’un promontori situat dalt de la vila de Vivel des d’on es dominava perfectament el teatre d’operacions ” [4].
En conseqüència dels combats de Vivel del Rio, les tropes republicanes van perdre la cota 105 i la defensa sobre el pont del Rio Martín. Pérez Salas no va tenir més remei que ordenar la rectificació del front, és a dir, establir una nova línia en Pajazo-Martín del Rio-Huesa del Común, d’acord amb les instruccions de la superioritat del comandant general a Aragó. Les pèrdues republicanes van ser enormes: més de 500 morts, 400 fusells, 30 metralladores i més de 300.00 cartutxos.
Val a dir que durant aquestes accions, també es té constància que el 10 de febrer algunes unitats de cavalleria de la Columna Macià-Companys van realitzar un servei de reconeixement a la zona, sense cap incidència. A més, amb l’inici de l’ofensiva rebel, es va donar un avís a la ràdio dient que tots els milicians de permís pertanyents a la Columna Macià-Companys havien de reincorporar-se amb urgència a les seves unitats. La Joventut Republicana de Lleida va arribar a mobilitzar fins i tot uns quants taxis amb els quals es van traslladar els voluntaris a Montalbán.
Posicions defensives del bàndol rebel a Vivel del Río després de les operacions de febrer
Molt interessant és també un informe realitzat pels republicans sobre l’ofensiva de l’exèrcit del bàndol rebel a la zona de Vivel del Rio, donant moltes informacions rellevants. Així i segons aquest informe, començava explicant que els dies 16 i 17 de febrer de 1937 es va van anar acumulant homes a Calamocha procedents de Saragossa que van iniciar una important acció des de Calamocha cap a la zona d’Utrillas, comprenent zona republicana, inclosos els pobles de Vivel del Rio (dia 19) i de Fuenferrada (dia 20) i que van quedar ja perduts per les tropes republicanes. Les forces rebels estaven compostes per una Companyia de Sapadors; una Secció de Metralladores del Regiment 18; una Companyia de Metralladores de 17; un tren militar on anava la Mehal-la i tot el bestiar de la Bandera Sanjurjo; un Batalló del Regiment de Carros; una Companyia de Fusellers i una Secció de Màquines d’acompanyament del Regiment Gerona. En un altre tren anava la 2a Bandera Sanjurjo; en camions, dues Companyies de Metralladores i després la Bandera Sanjurjo; a més d’altres dos trens amb estacions òptiques, 3 radis, dos Escamots d’estesa i una Secció d’Artilleria contra aeronaus; acudint a més a més el dia 19 una Secció d’Artilleria de muntanya de 105 mm.
Aquest atac, encara que no va ser d’una gran envergadura, segons deia l’informe, sí que va demostrar la capacitat de decisió i d’organització de les tropes de la zona rebel, ja que coneixien perfectament la situació republicana al front i l’escassetat d’homes de la columna Macià-Companys en aquesta zona concretament. En dos dies van ser capaços de mobilitzar i enviar a la zona a una massa d’homes que va superar a la del seu adversari, recolzats per una gran potència de foc. Els milicians catalans, que comptaven amb menys de 2.000 efectius i que cobrien un front bastant més ampli que l’atacat, disposaven únicament de dues bateries de muntanya per aturar als seus adversaris, tasca que va resultar impossible, ja que a la zona atacada havia únicament dos batallons de la Macià-Companys. L’acció en aquesta zona es completava amb dos atacs més, un des de Belchite amb l’objectiu d’Almonacid de la Cuba i un altre des de Terol cap a Tortajada i Villalba Baja. D’aquesta manera es fixava a les forces republicanes més properes a les de la zona atacada impedint l’arribada ràpida de reforços.
La reacció republicana va ser la crida a dos batallons de la Divisió Jubert, i dos més de la Carlos Marx, així com dues bateries de muntanya més perquè acudissin en la seva ajuda. El dia 23 amb aquestes forces les tropes republicanes van realitzar un contraatac cap a Vivel de el Rio, encara que van ser rebutjats, sent la participació dels bombardejos rebels de gran ajuda en el seu avanç, ajuda d’altra banda amb la qual no van comptar els republicans.
L’acció va acabar el dia 1de març amb la presa de la vila dePortalrubio i les posicions de la Venta del Diablo dos dies abans. La presa d’aquesta zona de la província de Terol que comptava amb molt pocs habitants permetia a les tropes franquistes controlar les altures de la serra que dominava les planes i la carretera entre Caminreal i Calamocha, evitant així possibles perills
[1] Archivo General Militar de Ávila (AGMAV). Caixa 2567. Carpeta 3 Documents 1-6.
[2] AGMAV, C. 1315. Cp.26/7
[3] TORRES, Victor, Memòries polítiques i familiars. Lleida. Editorial Pagès. 1994.
[4] HERNÁNDEZ CARDONA, Francesc Xavier, ÍÑIGUEZ, David, La Columna Macià-Companys.Pág. 117.
