GRIEGC | Tipus d’armes utilitzades a la fortificació
3629
single,single-post,postid-3629,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1200,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

Tipus d’armes utilitzades a la fortificació

Trinxera llibre Capdevila

Tipus d’armes utilitzades a la fortificació

A mode de resum i per a una bona comprensió, volem recollir aquí de manera breu els tipus d’armes més utilitzades en la fortificació, segons l’estudi de Joan Capdevila, arquitecte i un dels artífexs de la construcció de la Línia fortificada del Cinca. El mateix Capdevila va redactar al 1938 un manual sobre fortificació on venia reflectit tot el que concernia a la fortificació pròpiament dita, reflectint en les seves pàgines inicials un resum sobre el tipus d’armes més relacionades amb la fortificació.

Segons aquest manual, les armes blanques no interessaven en un estudi sobre fortificació, ja que si s’arribava al cos a cos volia dir que l’organització defensiva havia estat forçada. No obstant això, es considerava com a armes de petit calibre aquelles en que el projectil no era explosiu, sinó que actuava directament. Aquestes estaven classificades en dues categories: les que actuaven tir per tir (fusell) i les armes de tir automàtic (metralladora).

Font: Biblioteca Nacional de España.

 Fusell
   Un fusell podia disparar contra tota mena d’objectius, fins i tot contra individus aïllats, a una distància de 500 a 600 metres. No obstant això, contra formacions denses podien tirar fins a 600 a 1.000 metres. A la Guerra Civil es van utilitzar fusells de molts tipus i calibres, tant per un bàndol com per l’altre.

 

Fusil Mauser

Fusil Mauser

Font: www.sbhac.net

Soldats a una trinxera

Soldats a una trinxera

Font: www.El Ideal.es

Metralladora
Una metralladora servida per un nombre d’homes permetia enviar en un temps determinat tantes bales com cent fusells manejats per altres tants homes. Ja que en fortificació s’havia de buscar abans de res l’economia del personal, s’imposava l’ús de la metralladora, que era, entre les de petit calibre, l’arma tipus a fortificació. S’hi podien emprar metralladores molt pesades, ja que el seu ús en l’ofensiva era gairebé impossible; renunciant així a l’avantatge de la mobilitat per una major potència de foc i un funcionament més segur.
En la defensa, la principal missió de la metralladora era el flanqueig. Igualment també podien realitzar altres missions com per exemple: donar suport als contraatacs i completar el tir de detenció de l’artilleria, i fins i tot substituir-lo, completada la seva acció per la dels fusells metralladors creant zones de rasancia.
En l’ofensiva preparaven l’execució del moviment fustigant a la infanteria enemiga, recolzaven l’execució de l’avanç neutralitzant tot el que pogués destorbar, i ajudaven a la conservació del terreny ocupant els objectius assolits.

  

Soldats amb una metralladora

Soldats amb una metralladora

Font: Biblioteca Nacional de España

Sobre el seu abast, les metralladores pesades podien disparar:
De 0 a 500 metres, contra tota classe d’objectius col·lectius iguals o superiors a una esquadra.
De 500 a 1.000 metres, contra tota classe d’objectius col·lectius iguals o superiors a una secció d’infanteria, cavalleria o artilleria.
De 1.000 a 2.000 metres, contra tota classe d’objectius col·lectius iguals o superiors a companyia, esquadró o bateria.
De 2.000 metres, en endavant, contra tota classe d’objectius col·lectius iguals o superiors a batalló, grup d’esquadrons o grup de bateries.

 

Esquema de la metralladora Hotchkiss

Esquema de la metralladora Hotchkiss

Font: CAPDEVILA, Juan, La fortificación en Campaña. Barcelona. 1938.

Fusell metrallador

No era més que una metralladora lleugera i portàtil, però poc precisa que no es feia servir sinó a falta de metralladores ordinàries o pesades.
La pistola metralladora tenia anàlogues propietats. En fortificació era còmoda únicament en abrics petits, on el seu ús era possible a causa de les seves petites dimensions.
Sobre el seu abast, el del fusell metrallador era semblant al fusell corrent; però tenia l’avantatge que manejat per un sol home, podia canviar d’objectiu amb completa facilitat.

  

Soldats amb fussell metrallador

Soldats amb fussell metrallador

Canons
Al manual de fortificació es deia que eren armes llançadores de projectils explosius que actuaven, bé per les seves explosions, o bé pels efectes d’atracada que produïen a l’esclatar a terra.
Contra el personal d’una organització defensiva el tir més destructor era el tir amb granada de metralla, ja que el feix de balins queia sobre el terra en una zona allargada en sentit del tir.
Contra els carros de combat es feia servir un tret perforant que, per raó de la mobilitat de l’objectiu, havia de ser generalment un tir directe amb canons de trajectòria rasant. No obstant això, el tir de flanc era preferible al tir de front, ja que l’objectiu (carro blindat) era sensiblement més llarg que ample i per tant més fàcil d’aconseguir de banda que de front, sempre que la seva velocitat no fos molt gran.

Abastos i projectils de canó

– Artilleria lleugera.-Canons lleugers, tir ràpid i rasant, abast fins a 8.500 metres; calibres 75 mm. Els seus projectils podien ser granades de metralla, granades trencadores, granades de gasos i granada fumígena; sent el pes de cada un d’elles de 6,5 quilograms. Per la seva banda, la granada de metralla trencadora i fumígena s’emprava a percussió i a temps; en canvi la de gasos només a percussió.

Canó Krupp 75 mm

Canó Krupp 75 mm

Esquema cañón 75 mm

Esquema cañón 75 mm

Font: CAPDEVILA, Juan, La fortificación en Campaña. Barcelona. 1938.

– Obusos lleugers, tir ràpid, abast fins a 10.000 metres; calibre 105 mm. Els seus projectils podien ser granades de metralla, trencadora, fumígena i de gasos, amb un pes únic de cadascuna d’elles de 12 quilograms.

– Artilleria de muntanya. -Bateries a llom, aptes per servir d’acompanyament a la infanteria en tota classe de terrenys. Existien tant canons de 70 mm com a obusos de 105 mm, amb abastos d’entre els 5.000 i 8.000 metres. Així que els projectils eren de la mateixa classe que l’artilleria lleugera; amb un pes de 5,3 quilograms els de canó i de 12 quilograms els d’obús.

– Artilleria pesada.-Canons pesats, tir rasant, amb un abast de fins a 25 quilòmetres. Els projectils eren els mateixos que el de l’artilleria lleugera, amb pes de 12 quilograms el de 105 mm i 40 kg el de 155 mm. Els calibres oscil·laven entre els 105 a 155 mm.

Canó 105 mm

Canó 105 mm

Font: CAPDEVILA, Juan, La fortificación en Campaña. Barcelona. 1938.
Font: CAPDEVILA, Juan, La fortificación en Campaña. Barcelona. 1938.[/image_with_text]

– Artilleria pesada de gran potencia.-Abast que excedissin de 25 quilòmetres, tenint els seus projectils una gran capacitat de càrrega explosiva però petita rapidesa de tir. Els calibres eren superiors a 155 mm en els canons i 240 mm en els obusos. Els seus projectils eren granades trencadores i els pesos oscil·laven entre els 100 quilograms en el calibre de 220 mm i 88,5 kg en el calibre de 381 mm.

Obús de costa

Obús de costa

Font: Biblioteca Nacional de España

– Artilleria antiaèria.-Abast vertical de 4 a 8 quilòmetres, amb una gran velocitat inicial i rapidesa de tir. El seu sector vertical de focs arribava fins als 85 graus, mentre que el sector horitzontal era de 360 graus. Els seus calibres oscil·laven entre els 55 mm a 105 mm; mentre que els projectils podien ser: granades trencadores a temps, amb pes de 8 quilograms la del canó de 76,5 mm; i de 12 kg la del de 105 mm. Les metralladores eren per assegurar la defensa pròxima contra aeronaus.

Canó antiaeri Vickers 105 mm

Canó antiaeri Vickers 105 mm

Font: Biblioteca Nacional de España

 

Granades
La granada és un mitjà de combat a poca distància que exigia que els combatents es trobessin propers els uns als altres. Per tant la seva ocupació era excepcional en fortificació. No obstant això, en la defensa la granada era molt més eficaç que en l’atac.
Els granaders situats en una organització defensiva tenien una gran superioritat material sobre els assaltants, no solament perquè la fortificació els abrigava contra els projectils de l’atac, sinó també perquè podien emprar projectils més eficaços que els de l’assaltant, obligat a portar-los amb ells.
Donat el poc abast de la granada i que a l’esclatar actuava amb la mateixa densitat en totes direccions, no s’estimava necessari que fos emprada en el tir de flanc.
El seu abast arribava fins a 30 a 40 metres a la de mà i fins a 230 metres a la de fusell. S’emprava contra tota classe d’objectius, individuals o col·lectius, visibles o emparats en les depressions o plecs de el terreny.

Granada

Granada

Esquema granada Laffitte

Esquema granada Laffitte

Font: www.municion.org

 

Com a resum final, de tots els tipus d’armes descrits les més apropiades a la fortificació eren les metralladores i els canons tirant a flanc.
El calibre màxim d’artilleria per fortificacions sembla que havia de ser (llevat d’excepcions) el de 105 mm; tot i que el més corrent era el de 75 mm. No obstant això, era millor en comptes del 75 mm ordinari emprar el 75 mm marí (més llarg) i que enviava els projectils amb gran velocitat inicial.
D’una altra banda, els calibres superiors estarien situats més enrere, en llocs desenfilats i ben emmascarats, depenent sempre la seva seguretat més de la seva invisibilitat que de la seva protecció.