Les Fortificacions de Bellvís

Les Fortificacions de Bellvís

El 15 d’abril de 1938 Catalunya va quedar aïllada de la resta del territori republicà i davant la pressió de l’exèrcit rebel, el Ministeri de Defensa de la República va fer arribar a l’Exèrcit de l’Est un pla de defensa del general Vicente Rojo basat en sis línies successives pensades per a protegir les comunicacions amb França.

Aquestes línies defensives van començar a construir-se a mitjans d’abril de 1938 i van allargar-se les obres fins a la tardor del mateix any. Les línies estaven compostes de nombroses fortificacions, destacant principalment trinxeres, nius per metralladores i fusells metralladors, refugis, galeries subterrànies d’enllaç entre trinxeres, emplaçaments artillers, observatoris, polvorins i pistes de comunicació, entre d’altres construccions.

Realment només es van fer les dos primeres línies defensives, ja que les altres no van passar gairabé del projecte inicial. La primera d’aquesta línia (L-1) establia el mateix front de combat, resseguint els rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa. Per la seva banda la segona línia (L-2) tenia com a punts forts el coll de Balaguer, la serra de la Llena, l’Espluga Calba, Tàrrega, Cervera i Guissona, on es bifurcava fins a Artesa de Segre i fins la Seu d’Urgell, trobant-se Bellvís entre les dos línies defensives construides.

Línies defensives projectades a Catalunya

Línies defensives projectades a Catalunya

L’establiment del front al riu Segre va suposar l’inici del procés de fortificació de Bellvís i els pobles dels voltants. La proximitat del municipi al cap de pont de Balaguer i a la ciutat de Lleida el feien un indret clau, juntament amb el poble de Linyola, a l’hora d’organitzar la defensa d’aquest sector del front.

En cas de desfeta d’aquest front, els municipis de Linyola i Bellvís haurien de ser la següent línia de contenció i cabia la possibilitat de rebre un atac per qualsevol direcció, per tant, l’organització defensiva a Bellvís es va estructurar principalment en dues zones: la primera i més important es va desplegar al sud, a l’entorn del canal i preveient un atac des de Lleida; mentre que l’altra, al nord, es va desenvolupar entorn del Riucorb preveient un atac des de Balaguer.

La zona sud, la més fortificada, aprofitava el traçat del canal com a barrera de protecció i va centrar la defensa entorn els diferents ponts que hi havia sobre aquest, essent llavors els únics passos que permetien superar aquesta enorme barrera. Destaquen la protecció dels ponts dels camins de Sidamon i de Bell-lloc amb potents nius per metralladora de formigó de més de 1’20 metres de gruix de murs que encara es conserven avui dia.

La zona nord de Bellvís va aprofitar el traçat del Riucorb per emplaçar les defenses. Les obres de fortificació d’aquesta zona no va ser tan impressionant com la de la zona del canal i la major quantitat de construccions es van concentrar entorn de la vil·la dels Arcs i al voltant des principals carreteres i camins que connectaven Térmens amb Bellvís i els Arcs.

La carretera de Térmens a Bellvís fou un dels punts més importants d’aquest sector defensiu ja que permetia una connexió directa amb el front i un dels itineraris d’atac previstos per l’enemic. A la zona s’hi van construir nius per metralladora i trinxeres, però també refugis i dipòsits de munició subterranis connectats a aquestes posicions defensives per tal de poder emmagatzemar material de guerra per poder ser utilitzat en cas d’atac. Aquests polvorins tenien unes dimensions superiors als refugis per a tropa i també disposaven de dues entrades (o sortides) per poder garantir el seu accés i sortida ràpida en cas d’atac i també disposaven d’una sala a l’interior destinada a albergar tot el material bèl·lic.

Actualment queden molt pocs vestigis en aquesta zona, la majoria emplaçats en tossals i espais erms propers al Riucorb. La vil·la dels Arcs, que fou fortament fortificada no conserva pràcticament cap vestigi, testimoni d’aquells fets.