01 gen. El camp de presoners nº2 de L’Hospitalet de l’Infant
Un punt important sobre la construcció de les fortificacions del Coll de Balaguer va ser el fet de la mà d’obra, on va tenir un paper molt destacat el camp de presoners de l’Hospitalet de l’Infant[1].
A principis de l’any 1938, Ramon Tasis, director general dels Serveis Correccionals de Catalunya va rebre la visita d’un membre de la secretaria del Ministeri de Governació, que li va comunicar que havia rebut l’encàrrec de fortificar diferents punts estratègics a Catalunya (segons el projecte de fortificació de Vicente Rojo), trobant-se el Coll de Balaguer entre ells i que s’havia pensat en els reclusos de les presons catalanes com a mà d’obra alhora d’executar aquestes fortificacions. El Ministeri de Defensa Nacional republicà no va dubtar en ubicar a l’Hospitalet de l’Infant el camp de treball nº2, aprofitant d’aquesta manera la mà d’obra dels reclusos internats a diferents presons del territori republicà per construir les posicions defensives de Coll de Balaguer.
Els camps de treball de la República estaven dirigits i organitzats administrativament pel Servei d’Investigació Militar, més conegut per les seves sigles com SIM, sota dependència del Ministeri de Defensa. La direcció del camp s’estructurava a través de la gestió d’una unitat administrativa, gestionada pel director del camp, designat lliurement pel ministre de Justícia. Aquest director es trobava auxiliat per un subdirector i aquest a la vegada disposava dels caps de destacament i caps de serveis, disposant-se també amb un nombrós grup de vigilants per controlar els reclusos. Seguint aquesta organització, el camp de treball nº2 estaria dirigit per Manuel Astorga, un comunista madrileny que acabaria la guerra amb el grau de coronel; mentre que el subdirector era el tinent Montroy, procedent del Cos de la Guàrdia d’Assalt. La resta d’oficialitat i vigilants junt amb la massa d’interns formaven el personal del camp de treball.
El primer grup de reclusos del camp de treball nº2 va arribar a l’Hospitalet de l’Infant a les 00:00 hores del dia 14 d’abril de 1938 en un tren dels anomenats “borreguero”[2] procedents del penal de Sant Miquel dels Reis de València. Aquest grup el formaven uns 700 o 800 presoners, la majoria militars del bàndol sollevat fets presoners al gener de 1938 a la Batalla de Terol, així com també civils de la mateixa població de Terol, entre els quals es trobaven nombrosos clergues. L’arribada dels presoners va ser tan prematura que encara no hi hauria res construït del camp de treball i la direcció del camp va decidir que els reclusos passessin aquella primera nit a la plaça del poble, a l’actual Plaça del Pou, com a primer lloc de concentració per als presos nouvinguts després de fer la baixada pel carrer de l’Estació. La plaça seria ben custodiada pels guardians situats a totes les cantonades i molt ben armats amb armes automàtiques. El director del camp, Manuel Astorga Vayo, uniformat, armat i rodejat per sis guàrdies ben armats amb fusells metralladors els va rebre amb una arenga en el que informava als presos de que aquella nit la passarien allà al no tenir res preparat encara, i els hi prometia un bon tracte, dignitat i llibertat als reclusos, encara que aquestes tres promeses no van ser complides mai. Els presos en canvi van passar la nit, el dia següent i la nit corresponent a la mateixa plaça[3].
El SIM va situar el camp de treball en una finca rústica propietat de l’església del poble, anomenada “el garroferal”, situant-se aquesta finca tal com el nom indicava en un terreny ple de garrofers així com també d’oliveres, situada al costat de la platja i de la carretera. El camp de treball es trobava delimitat entre el mar, el carrer de les Barques, el riu Llastres, la Via Augusta i el carrer del Mar.
El terreny es va haver d’esplanar, es van construir trinxeres, latrines i murs, dels quals encara queden alguns, i es va rodejar els límits del camp amb filferro alhora d’evitar fugides. Totes aquestes construccions van ser realitzades pels mateixos presos, així com els forats que hagueren de fer al terra per descansar i per dormir, amb una capacitat per a 3 o 4 persones cadascun i sense sostre.
El SIM també va confiscar per a ús administratiu i de control del camp les cases que quedaven a dins del perímetre del mateix, com era la casa dels Xacano, la caserna de carrabiners de la plaça de la Marina; la casa del comandant César Gimeno al mateix carrer que actualment porta el seu nom i que serviria com a lloc de comandament per la direcció del camp, així com la casa dels Loscos al carrer del mateix nom i que es faria servir com a cuina.
Sobre la vida al camp de treball, la jornada laboral es basava en un règim programat i complert al peu de la lletra per part dels reclusos, imposat sense pietat pels guardians, que si feia falta utilitzaven la força sense cap mirament, segons comenta Francesc Badia.
La jornada començava a les sis del matí quan es tocava diana i tot seguit es formava i es feia el recompte de presoners. Esmorzaven i immediatament després es donava l’ordre de partir del camp cap a la zona de treball a les fortificacions del Coll de Balaguer, carregats els reclusos amb els pics i les pales. Al migdia es tornava a formar per repartir el dinar, reaunudant-se el treball un cop acabat aquest fins l’hora que es donava l’ordre de plegar i es tornava caminant cap al camp, realitzant un total de 12 quilòmetres entre anar i tornar. Una vegada al camp els hi era entregada la sopa i els presos s’amagaven als forats per passar la nit fins al dia següent.
Les condicions laborals del camp és van anant endurint segons avançaven els dies degut a la rapidesa que existia per tal d’acabar les fortificacions el més aviat possible. En ocasions les sortides del camp per anar a treballar s’allargaven més d’un dia, arribant fins i tot a estar un màxim de quaranta dies seguits fora del camp dels que no es van poder canviar ni rentar en cap de les jornades. Un altre problema afegit era el tema dels paràsits, sent aquest tan important que fins i tot els guardians hagueren de canviar un dia de treball per portar-los a la platja del mateix camp i banyar-los per treure els paràsits, ja que el suplici era tan gran que no podien treballar de forma adequada. Així per tant i segons aquestes dures condicions de treball, molts presoners van morir realitzant les construccions defensives del Coll de Balaguer, sent enterrats en una fossa situada on actualment es troba l’accés a la Central Nuclear Vandellòs II.
Mapa de situació del camp de presoners
Però a banda de les condicions laborals els presos també hagueren de patir els diversos casos d’afusellament de reclusos sense cap judici previ, sent els capellans o militars del bàndol sollevat els més perseguits per aquesta pràctica. Aquests afusellaments també podien ser actuacions puntuals pels guardians del SIM, que segons Francesc Badia, eren de la CNT i que sense cap tipus de mirament mataven a tot aquell presoner que trobaven resant, amb un rosari, etc… i eren enterrats en un clot que prèviament havia realitzat la víctima, dins del propi camp a la vista de la resta de reclusos. També es feien batudes d’afusellament que es portaven a terme davant la tapia del cementiri de l’Hospitalet de l’Infant, que es trobava situat a l’actual escola Mestral. A les nits s’instaurava encara més la por de tal forma que també s’utilitzava per donar lliçons als reclusos per si intentaven escapar-se. Els intents de fuga eren pagats amb la mort i si enxampaven nedant a algun intern per fugir per mar, des de la caserna de carrabiners hi havia emplaçada una metralladora, no dubtant el guardià de torn a fer una ràfega per neutralitzar la fuga.
Uns altres factors de penúria que hi havia al camp era la gana, la dolenta vestimenta i l’absència de calçat una vegada es feia malbé el que tenien o els guàrdies els hi prenien. Sobre la gana que patien els presos hi ha una anècdota que recull Clemente Pamplona al seu llibre de memòries Prisioneros de Teruel, on explica que al camp hi havia un ruc que el feien servir per portar materials dels guàrdies des del camp a la zona de treball dins les fortificacions, donant-li el menjar al vespre amb un cistell lligat al coll ple de garrofes. El ruc era molt amigable, fet que van aprofitar un dia els presoners per prendre-li les garrofes del cistell; en canvi al dia següent, quan els presos van intentar fer el mateix els hi va resultar impossible ja que el ruc va repartir mossegades i coces als reclusos i aquests no van aconseguir prendre-li les seves garrofes. Una vegada el ruc acabaria de menjar, continuaria sent tant amigable com sempre però els reclusos havien aprés la lliçó[4].
D’una altra banda, el pitjor episodi que van haver de patir tant els reclusos com els components del camp van ser els diferents bombardeigs que van haver de patir per part de l’aviació franquista. Els pitjors atacs aeris van ser els que van patir durant els primers dies d’agost de 1938, en plena Batalla de l’Ebre, quan l’aviació italiana bombardejava sovint l’Hospitalet de l’Infant en busca dels objectius més estratègics com eren els dipòsits de combustible i l’estació de tren, ja que des d’aquí es subministrava tot el necessari fins a l’Ebre a través de la carretera de Mora. Un d’aquests bombardeigs va provocar el pànic dins del camp ja que les bombes caurien totes dintre del recinte, provocant diversos morts tant de reclusos com de personal i guàrdies. El camp només tenia com a sistema d’alarma en cas de bombardeig la campana de la parròquia de l’Hospitalet de l’Infant que es trobava penjada a un garrofer i el sentinella de guàrdia li donava cops per avisar a tot el personal del camp en cas de perill. D’una altra banda, a la zona del camp més propera al mar, hi havia unes timbes on els pescadors tenien forats per ficar els utensilis de la pesca i que van ser aprofitats per excavar un refugi que unia dos forats amb les timbes esmentades. Aquest també va ser utilitzat per tots els estaments de la direcció del camp i dels guàrdies en cas de bombardeig, però no pas pels reclusos.
Aquests bombardeigs, sobretot els que afectava el camp de presoners de manera més directa, va ser el detonant del trasllat del camp a una ubicació més segura i no tant exposada als atacs aeris com era la ubicació de l’Hospitalet de l’Infant. Per aquest motiu, el camp va ser traslladat a finals d’agost de 1938 cap a l’interior, proper a la carretera de Móra d’Ebre i en una partida del terme de Vandellòs que se l’anomenava segons Francesc Badia “Mas Gemesies”. El trasllat del camp va comportar que els presoners es dediquessin a acabar de construir la pista militar de Gavadà, havent de fer encara més quilòmetres per poder acabar les fortificacions de Coll de Balaguer. Cal afegir que a Tivissa s’ubicava un camp auxiliar al camp de treball número 2, més petit, ubicat en uns bancals pròxims al nucli de Tivissa, sent precisament la seva la funció la de construir la pista militar de Gavadà. Aquest camp auxiliar estava dirigit pel tinent Anastasio Sánchez-Monroy i els presoners encara tindrien menys fortuna que a l’altra per les dures condicions imposades.
Mapa de situació
En canvi aquesta nova situació no va durar gaire temps ja que per les vicissituds de la Batalla de l’Ebre que tenia lloc a la riba dreta del riu i a pocs quilometres d’aquesta nova ubicació del camp, i també a que les obres de fortificació ja es trobaven quasi completes, al setembre de 1938 és va aconsellar el trasllat del camp de presoners cap al Pirineu.
Finalment, el 23 de setembre de 1938 i de forma simultània es va traslladar el camp de treball nº2 totalment, o sigui tant l’emplaçament establert a Mas Gemesies com el de Tivissa. La nova ubicació va ser Montferrer al Pirineu, on els presoners van acabar el seu periple per Catalunya amb el fred de l’hivern, les condicions duríssimes del desplaçament durant la retirada, les execucions sumaries i el pas de la frontera a principis de 1939.
Al país veí, al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer al sud de França va ser on van acabar molts dels refugiats de la Guerra Civil a principis de 1939. Va ser precisament en aquell camp on els personatges que havien causat tant patiment i mort al camp de treball nº2 de Hospitalet de l’Infant, el capità Astorga i el tinent Monroy, serien reconeguts pels presoners del seu mateix camp que van dirigir al 1938. Tot i que aquests intentarien amagar-se, no van poder desaparèixer dels seus perseguidors i tindrien també un tràgic final pels qui en el seu dia van patir les seves directrius ordenades des del xalet requisat del comandant César Gimeno, a l’Hospitalet de l’Infant.
[1] Informació extreta de: TEJERO, Alfons. Inventari de les restes arqueològiques i històriques de la Plana del Coll de Balaguer., Pàg. 90-91; BADIA, Francesc. Els camps de treball a Catalunya durant la guerra civil (1936 – 1939). Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001, Pàgines 101-186.
[2] Un tren “borreguero” era el nom popular a aquells trens que la seva funció era portar animals però que es va utilitzar sense cap tipus d’adaptació per portar a persones, d’una forma massificada i sense cap tipus de comoditat.
[3] El discurs sencer seria aquest, extret dePamplona, Clemente. Nº163 Prisioneros de Teruel. Publicaciones españolas. O’Donell Madrid. 1957:“Camaradas: De parte del Gobierno de la República, a quien, aunque muy indigno, represento en estos momentos, os doy mi más cordial bienvenida. Venís a fortificar la hermosa tierra catalana. El invencible ejército del pueblo conquistará para vosotros, muy en breve, las tierras aragonesas y ya que muchos de vosotros soys de allí podréis volver a vuestras cases saqueadas hoy por el fascismo. Os daremos muy pronto la libertad; libertad que debéis merecer por vuestro trabajo y buen comportamiento. Aquí se os tratará con toda humanidad. Todos somos españoles y por consiguiente todos tenemos los mismos derechos y por ende los mismos deberes. Por consiguiente, a portaros bien y que mis guardias estén siempre contentos de vosotros. Antes de separarme – que es muy tarde – gritad con todo el fervor republicano de que sois capaces: ¡Viva la República! ¡Abajo el fascismo!”. Acaba dient: “Como no tenemos nada preparado, por esta noche dormiréis en esta plaza, más adelante miraremos de arreglar algo mejor”.
[4] PAMPLONA, Clemente. Nº163 Prisioneros de Teruel. Madrid. Publicaciones españolas O’Donell. 1957.
