GRIEGC | Les Flotilles de Vigilància i Defensa Antisubmarines republicanes
2441
single,single-post,postid-2441,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1200,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

Les Flotilles de Vigilància i Defensa Antisubmarines republicanes

Mariners del Libertad

Les Flotilles de Vigilància i Defensa Antisubmarines republicanes

Els orígens de la creació de diferents Flotilles de Vigilància i Defensa Antisubmarina es van desenvolupar en el mateix moment en que l’Estat Major de la Marina Republicana, creat a finals de desembre de 1936, va decidir començar a donar protecció al tràfic marítim, tant a alta mar com a aigües jurisdiccionals pròpies, davant dels cada cop més freqüents atacs que realitzarien les diferents unitats rebels, tant navals com aèries.

Per tal d’organitzar aquest tràfic marítim, és va decidir al juny del 1937 la creació de diferents Flotilles de Vigilància i Defensa Antisubmarines, tot i que ja feia uns mesos que s’havia creat i funcionava una d’aquestes flotilles, la Flotilla de Vigilància i Defensa Antisubmarina de Cartagena, creada el 2 de gener de 1937 sota la dependència de la Base Naval de Cartagena i que tenia com objectiu integrar en tan sols una única unitat totes les unitats menors de la pròpia Base Naval per la seva defensa.

A partir del mes de juny però és van començar a crear les altres flotilles; així el 8 de juny va ser creada la Flotilla de Vigilància i Defensa Antisubmarina de Catalunya; el 26 del mateix mes li va tocar el torn a la d’Almeria; i el 17 d’agost a la de València. Encara és va organitzar una altre flotilla més, la de Balears, sent aquesta la darrere en crear-se el 31 d’octubre de 1938 i amb base a Maó; tot i que aquesta Flotilla va comptar amb molt poques unitats i les seves operacions van ser força discretes, limitant-se a l’illa de Menorca i al seu tràfic marítim.

Referent a l’activitat d’aquestes, les missions de les Flotilles van ser principalment la vigilància costera davant de possibles amenaces, la protecció en aigües jurisdiccionals del tràfic marítim i la recollida de mines submarines que podien dificultar la navegació. Per tal d’organitzar aquestes tasques de manera efectiva, cadascuna d’aquestes flotilles tenien assignades unes zones concretes on actuar. Així per tant, la de Catalunya, va quedar assignada a la zona compresa des de la frontera francesa fins al Cap de Tortosa, zona límit amb la Flotilla de València. Aquesta última tenia assignada des del Cap de Tortosa fins al Cap de la Nao (posteriorment ampliada a tota la costa alacantina); mentre que la Flotilla de Cartagena tenia assignat des del Cap de la Nao fins a Àguilas (reduïda posteriorment a la costa murciana). Per últim, la Flotilla d’Almeria tenia assignat el litoral des d’Àguilas fins a la costa ja controlada pel bàndol rebel.

Aquestes flotilles van tenir en els seus inicis el mateix problema, la falta d’unitats per tal de complir amb els objectius previstos. La solució d’aquest problema va ser la militarització d’un gran nombre de vaixells, en la seva majoria pesquers, que van ser utilitzats en tasques de guardacostes els més grans i tasques de rastrejament de mines els més petites. Cal destacar que van realitzar una gran feina dintre dels seus objectius assignats, patint un nombre molt important de baixes.

Canal de rastreig de mines a la costa de Girona

Canal de rastreig de mines a la costa de Girona

Archivo General de la Marina don Álvaro de Bazán

Totes les Flotilles van acabar sent coordinades en una de sola quan el 25 d’octubre de 1937 va ser anomenat el capità de corbeta Miguel Buiza y Fernández-Palacios com a Cap de la Defensa Mòbil Marítima i Inspector de les Bases Navals Secundàries, amb seu a València, sent substituït dos mesos més tard degut a que Buiza seria nombrat Cap de l’Estat Major de Marina pel capità de corbeta Federico Monreal Pilón, qui traslladaria la seu de València a Barcelona el mateix 1 de gener de 1938. Aquesta Defensa Mòbil Marítima amb base a Barcelona estava manada com hem dit per Federico Monreal Pilón que tenia com a segon cap i cap de l’Estat Major a Gabriel Martín Morito, que era també Cap de la Flotilla de Vigilància i Defensa Antisubmarina de Catalunya, i que seria substituït una vegada aquest va ser detingut per conspirar amb els rebes per l’oficial segon naval Jose Andreu Lillo, que seria habilitat a Tinent Coronel.

La Plana Major de la Defensa Mòbil Marítima comptaria a l’octubre de 1938 a més a més dels dos caps citats, amb un total de 32 membres, que eren els següents:

  • Oficial 2ºn d’oficines (habilitat a Comandant) Manuel Suárez Sánchez.
  • Capità de corbeta de la Reserva Naval; el Tinent de navili Luis Fernández López.
  • Capità d’Intendència habilitat de Comandant i Comissari de l’Estat Major de la Defensa Mòbil Manuel Vivancos Serrano.
  • Cap d’Administració Civil Antonio Frances i Núñez de Arenas.
  • Oficial 2ºn d’Intervenció Civil Rafael Núñez Colmenar;
  • Tres Auxiliars d’Oficines i Arxius, Felipe Rosa Martínez, Justo Pastor Abascal i Antonio González Ramos.
  • Auxiliar Alumne d’Artilleria Juan Pujals Vila
  • Dos Auxiliars Alumnes Navals, habilitats a Oficials de 1ª Salvador Pérez Gaitán i José Sierra Represa.
  • Quatre Mariners de 1ª classe, Joan Torné Magrans, José María Fontanals Vallés, Mario Subirana Bastardas, Luis Sala Peñuelas.
  • Quatre Mariners Xòfers, Jose Mateo Quero, Gabriel Cruz Serralta, Juan Tres Franquet i Adolfo Plana Lladó.
  • Onze Mariners de 2ª classe, Domingo Martínez Conesa, Ricardo Andrés Lafuente, Luis Prieto Collantes, Juan Duran Campos, Manuel Úbeda Reyes, Juan Martín Hormigo, Francisco Torrents Fabregat, Vicente García Trabal, Jerónimo Juan Ruíz, José García Rodríguez i Antonio Pérez Gaitán.
  • Dos Mariners Artillers Gaspar Alcoverro Vallejo i Fabián Sambola Mayoral

 

Mariners republicans durant els primers dies del conflicte

Mariners republicans durant els primers dies del conflicte

Biblioteca Nacional de España