GRIEGC | L’inici de la Guerra Civil a les Cuencas Mineras
2388
single,single-post,postid-2388,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1200,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

L’inici de la Guerra Civil a les Cuencas Mineras

Martin del Rio 4

L’inici de la Guerra Civil a les Cuencas Mineras

Sobre els primers dies de la Guerra Civil a la comarca de les Cuencas Mineras no hi ha molta informació de com es va iniciar el conflicte, existint tan sols alguna crònica relatada en alguns diaris de clara tendència esquerrana i per tant partidista, encara que donant una informació molt interessant .

La revolta va triomfar a la ciutat de Terol gràcies a les forces que van donar suport al cop, en canvi no va ser igual en totes les poblacions de la província, com va ser el cas d’Utrillas, de tendència plenament esquerrana per la seva gran activitat minera. De fet, els miners de Utrillas es van organitzar ja en les primeres hores de l’inici del conflicte en contra de la revolta. Les forces revoltades a la ciutat de Terol ja van tenir notícies de l’organització dels miners i en conseqüència el dia 20 de juliol van muntar llocs de guàrdia als accessos de la ciutat.

El cas de Montalbán va ser molt diferent i gràcies a una crònica molt detallada sobre l’inici del conflicte i publicada al diari Solidaridad Obrera en data tan tardana com el 21 de novembre de 1937, ens dóna una lleugera idea de com va ser l’inici de la guerra civil a aquesta població[1]. La crònica en qüestió era molt crítica sobre la situació anterior a la guerra a Montalbán ja que començava dient que “aquest poble sempre va estar sota l’explotació del cacic, de l’usurer i dels pocavergonyes sense entranyes i menys dignitat“; deixant ben clara la postura de l’escriptor del relat. Segons la crònica deia que Montalbán explicava a l’inici del conflicte amb 2.307 habitants de dret (2.283 de fet), i amb una extensió de terreny de 7.603 hectàrees i 33 àrees en el seu terme municipal, tot ell muntanyós i poc productiu per ser les seves muntanyes majoritàriament de pedra calcària i de gran alçada i les restants molt pobres. Les terres de secà estaven repartides entre tots els veïns del poble, ja que tal com deia l’autor de l’article ni per criar llenya valien i tan sols es collia blat per al proveïment d’aquest. Sobre els sous que es pagaven en època de collita eren de 6 pessetes i el menjar, treballant de sol a sol, i la resta del temps de 5 i 5,50 pessetes, “treballant les hores que a l’ amo li venia de gust“, segons relatava l’autor de l’article. A l’hivern en canvi tot just havia sous perquè el dia era molt curt.

També posseïa Montalbán una horta bella i fèrtil amb arbres fruiters, repartida en petites propietats, menys una que abastava gairebé la meitat. Segons ens relata el cronista “aquest propietari i advocat va fugir del poble en els primers dies del moviment, doncs pertanyia, amb altres a Falange Espanyola d’Alcanyís, que també van fugir com el cap a Saragossa“. Era estrany el treballador que no tenia un tros de terra, però era insuficient per viure d’ell, tant per la mala qualitat com per l’escassa quantitat. L’atur forçós era una malaltia crònica que arribava a enormes proporcions, per la qual la misèria era una condició permanent.

<em>Solidaridad Obrera</em>, 21 de novembre de 1937

Solidaridad Obrera, 21 de novembre de 1937

La crònica seguia aportant dades interessants “pel que fa a l’analfabetisme havia molt poc; l’obrer estava apartat del fanatisme religiós, no així les dones, que eren dòcils instruments de l’obscurantisme clerical i hipòcrita“. Sobre els treballadors que existien al poble, el relat descrivia molt bé la situació “en aquest poble no hi havia gairabé indústria, tan sols dos mines de carbó (lignit), treballant entre les dues de quaranta a cinquanta assalariats, amb jornals de 6 a 9 pessetes; un forn, amb tres assalariats, i una pedrera de guix, amb dos assalariats, amb jornals de 5,25 pessetes; paletes hi havia vuit, que treballaven vuit hores i guanyaven de vuit a deu pessetes. Als pagesos els venia just per menjar, a canvi de ser esclaus de dos terrossos de terra i del “senyoret”, i sempre amb la por de la sequera, com encara succeeix fa diversos anys i certes plagues del camp, com el cuc a la vinya, tot i que en aquest poble hi havia poca “. Per finalitzar l’estat en què es trobava la població de Montalbán abans de la guerra el cronista deia que “el que més matava era l’Estat amb les seves contribucions, consums i altres impostos, portant-se amb això la millor part del producte, del qual panteixant de sol a sol, aguantant el sol a l’estiu i el fred a l’hivern, però a l’Estat no li importava un rave l’agricultura, ni els agricultors, ni les misèries que va patir el poble fins a la rebel·lió facciosa. els jornalers, que eren en un 75% i no tenien cap espai per els seus braços, havien d’anar a Utrillas, distant 5 km si volien guanyar un tros de pa per a la seva companya i els seus fills. Abans d’esclatar el conflicte, hi havia a Montalbán un Sindicat Miner, adherit a la UGT , que comptava amb 200 afiliats i el Sindicat Únic CNT, que tenia 125 afiliats, els quals molt pocs van poder fer front al feixisme, tot i prendre acords, units com un sol home“.

Per la seva banda, el mateix autor relatava com s’havien desenvolupat els fets immediats a la subl evació del 18 de juliol a Montalbán. Així doncs deia que el dia 21 al matí, l’Ajuntament i el destacament de la Guàrdia Civil de la població van rebre diversos telegrames des de Terol, ja revoltat. Aquest mateix matí es presentava als voltants de la població una caravana de la Guàrdia Civil afecta als revoltats en nombre d’uns 200, als quals les poques forces esquerranes l’esperava als afores del poble parapetats en un pont que feia arc a la carretera de Terol a Calamocha. En canvi, la manca d’armes i municions va decantar la balança a favor dels revoltats, no sense abans produir-se un tiroteig entre la columna revoltada i les escopetes dels sindicalistes i obrers un quilòmetre abans que arribessin les forces revoltades al pont. La columna de guàrdies civils van avançar i van detenir 14 persones de caràcter esquerrà, als quals van maltractar colpejant amb les culates dels fusells, encara que més tard van ser posats en llibertat. Posteriorment la columna de forces revoltades va avançar fins al poble on se’ls va unir el destacament de la guàrdia civil de Montalbán. Segons la crònica s’explicava que el paper de la Guàrdia Civil no va ser molt lleial, ja que en primer lloc havia promès la seva lleialtat a la República i que defensarien la llibertat; però en canvi es van rendir sense disparar un sol tret, “de genolls al mig de la carretera amb els braços oberts i plorant“. Amb el control del poble per part dels revoltats, els militants esquerrans van poder escapar a les muntanyes properes, on es van amagar tot esperant revocar la situació. El dia 22 i després de la presa de Montalbán per part dels revoltats, una petita columna de guàrdies civils i voluntaris van intentar atacar Utrillas, encara que aquí no van tenir la mateixa sort ja que van ser rebutjats pels miners. L’endemà passat es repetia el mateix atac a Utrillas sent el resultat igualment desfavorable per als revoltats, encara que en aquest cas els miners de Utrillas es van estendre fins Montalbán, prenent el control de la població.

Una crònica sobre aquests primers combats a Utrillas ser publicats en la premsa governamental en data 11 de setembre de 1936. L’article en qüestió estava signat per l’enviat especial a la zona F. Roldan May i titulat Terres de Llibertat. L’avanç cap a Terol[2]. En ell es deia que per aquestes mateixes dates les tropes governamentals tenien tancada la capital de Terol en un estret cercle, el que presumia el periodista que aviat es desencadenaria una ofensiva. El periodista deia al seu article que l’importantíssim centre miner d’Utrillas, situat al nord de Terol, en plena zona facciosa, no havia pogut ser sotmès pels revoltats, malgrat tots els esforços que havien estat realitzats per aconseguir-ho. La crònica la realitzava a través del testimoni d’un miner d’Utrillas, que a través de les línies faccioses havia aconseguit arribar a les files governamentals. El miner explicava com en els primers dies de la revolta es van trobar completament aïllats de tota força o organització legal i atacats per les forces de la Guàrdia Civil de la regió revoltada. Però ells, després d’una resistència en els primers moments dificilíssima, van aconseguir eixamplar el cèrcol que patien i llavors van minar amb dinamita els voltants del centre, establint amb les mines contactes elèctrics per mitjà d’una centraleta que disposaven. Segons el periodista, el miner traspuava satisfacció quan relatava els efectes del que ell anomenava el seu “estratègia”. Prosseguint amb el relat, s’informava que “nombroses forces de requetés i feixistes vinguts de Saragossa, deixant sang obrera per tots els pobles de la província per on havien passat, arribaven davant de Utrillas per castigar el poble que havia gosat repel·lir els traïdors“. El miner prosseguia relatant que es van concentrar molts i que venien valent perquè sabien que els miners no disposaven de gran armament. En canvi van arribar sobre els terrenys minats i els contactes van funcionar, impossibilitant així la presa de Utrillas per part de les forces sublevades. La crònica finalitzava dient que “des de llavors el centre d’Utrillas va eixamplar el seu radi, va aclarir tota la part que limita amb la província de Castelló i ara, per pròpia iniciativa, marxen també sobre Terol“.

Veí de Martín del Río

Veí de Martín del Río

A part d’aquests dos relats recollits per la premsa sobre Montalbán i Utrillas, a primers d’agost i després d’un atac republicà a Calamocha, una columna de forces revoltades composta per 200 homes es va dirigir de nou cap a Utrillas amb la finalitat d’allunyar la línia del front de la carretera Terol-Saragossa, i encara que va arribar a ocupar Vivel del Río, va haver de desistir d’atacar Utrillas. Els revoltats van seguir el seu pla de defensa de Terol després del ràpid avanç de les columnes de milicians, així que el coronel Civera, encarregat de la defensa de Terol va prestar especial atenció a les tres direccions principals d’atac per les que avançaven les columnes republicanes: les carreteres de València, Conca i Aliaga, creant dues línies defensives, una avançada i una altra de rereguarda. La primera línia comprenia Segura dels Banys, Vivel del Río, Corbalán, el port d’Escandón, Aldehuela, Cubla, Villel i Campillo; mentre que la de rereguarda estava a S. Blas, Villastar, Villaespesa, Castralvo i Valdecebro. Per facilitar la defensa es va procedir a tallar totes les carreteres que venien de la zona enemiga mitjançant barricades i voladures dels ponts, inutilitzant també les línies ferroviàries que accedien des de València. Pel que fa a les guarnicions que defensaven les posicions d’avançada, aquestes tenien uns efectius de 100 homes a Segura de Baños i en Corbalán, de 300 homes a Vivel del Río i al Puerto d’Escandón; i de 150 homes a San Blas. La resta de les posicions defensives tenien uns efectius molt menors, fent un total de 1.200 homes i una bateria d’artilleria de 105 mm distribuïda entre Vivel del Río i Escandón[3].

Per part governamental, el ràpid avanç per Aragó que van realitzar les columnes de milicians procedents en la seva major part de Catalunya i de Llevant, va provocar que molts pobles passessin a ser controlats per grups contraris als revoltats, encara que no sempre de forma pacífica. A la comarca de les Cuencas Mineras aquest va ser el cas de Muniesa, on el 5 d’agost es va dur a terme un enfrontament armat entre partidaris dels dos bàndols. Per part dels revoltats, el sergent de la Guàrdia Civil havia reunit al costat dels guàrdies civils a un nombrós grup d’homes, tant de la pròpia població de Muniesa com de la de Blesa, així com a altres que havien fugit dels seus llocs de residència. Veïns de Castelserás, Calanda i Alcorisa, entre altres, que van sortir dels seus pobles quan van arribar les columnes, també van prendre part en l’enfrontament. En total els defensors passaven llargament del centenar, armats amb escopetes de caça, el propi armament de la Guàrdia Civil i seixanta fusells que havien arribat des de Calamocha. La petita batalla va començar sobre les 15:30 hores de la tarda i va durar poc, tot i que a la nit encara es lluitava als carrers de Muniesa. Els atacants pertanyents a les columnes, més nombrosos i amb alguna amteralladora van fer retrocedir als defensors, retirant-se molts cap a Saragossa on es van integrar en diferents unitats militars. Pocs dies després, el 14 d’agost, la premsa governamental es feia ressò a les seves pàgines d’un altre enfrontament que s’havia dut a terme també a la mateixa població. Es deia que la nit anterior a la publicació de la notícia hi havia hagut un conat de revolta feixista a Muniesa que havia estat reprimit durament pels milicians de las Cuencas Mineras d’Utrillas i Montalbán, ajudats per una secció de la Guàrdia Civil. La notícia no informava molt més de l’assumpte, simplement detallava que els rebels havien hagut de ser desallotjats de l’Església i la casa parroquial, que és d’on hostilitzaven a les forces lleials[4].

Els combats cada vegada es van anar generalitzant més al front de Terol , sobretot a partir de la segona quinzena d’agost, a més, amb una major organització, coordinació i cooperació per part dels caps militars de les diferents columnes.

[1]  Solidaridad Obrera. 21 novembre 1937

[2]  La Vanguardia. 11 de septembre de 1936.

[3]  MALDONADO MOYA, José María, La Guerra Civil en Aragón (1936-1939). Zaragoza. MIRA EDITORES. 2007

[4]  La Vanguardia. 14 d’agost de 1936.