GRIEGC | El paper moneda a Catalunya
1823
single,single-post,postid-1823,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1200,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

El paper moneda a Catalunya

Bitllet 3

El paper moneda a Catalunya

L’activitat financera de Catalunya es veuria alterada com a conseqüència de la guerra, derivant-se ja des dels primers mesos del conflicte una gran escassetat de moneda fraccionària i un atresorament de les monedes d’argent per part dels particulars que va motivar la seva desaparició tot i els nombrosos Decrets que prohibien i castigaven l’esmentat acaparament. Igualment el Govern Central també va contribuir a aquesta total desaparició en argent alhora d’utilitzar-la en les seves compres de material a l’estranger. I és que l’incapacitat del Govern de la República davant d’aquest problema va provocr que fos impossible poder tornar canvi o ajustar cap pagament degut a la manca de moneda menuda.

En canvi, la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya dirigida aquells mesos per Josep Tarradellas va reaccionar ràpidament davant d’aquest greu problema i partir d’un decret del Govern de la Generalitat de Catalunya del 21 de setembre de 1936 es va crear el Paper Moneda Nacional català de curs legal a tota Catalunya amb la mateixa consideració que els bitllets del Banc d’Espanya. D’aquesta manera va ser creada una emissió de bitllets per un import total de 20 milions de pessetes amb els valors de 10 pessetes, 5 pessetes i 2,50 pessetes, sent de curs obligatori a tota Catalunya i que també va circular per tota l’àrea republicana del front d’Aragó.

Però aquesta nova emissió de bitllets tot i que facilitaren el moviment de l’economia catalana evitant un col·lapse, no va resoldre l’incòmode problema de les dificultats dels canvis ja que aquests nominals eren massa elevats encara. Així per tant, aquestes dificultats va originar el naixement i la proliferació de Vals i Bons particulars que la gairebé totalitat d’establiments es van veure obligats a crear per iniciativa pròpia per tal de solucionar llurs problemes particulars tot i que va acabar esdevenint en problema degut a que aquesta operació representava un benefici il·legal i abusiu per part de qui distribuïa el val ja que el ciutadà havia de tornar al mateix establiment si volia que aquest fos útil.

Per posar fi aquest problema, els municipis catalans van començar a emetre moneda fiduciària de petits valors divisionaris de curs legal i obligatori però limitat al seu terme municipal, emissions facultades pel Govern Català amb la modificació de la Llei Municipal Catalana del 9 d’octubre de 1936. Així, a partir de finals del 1936 i sobretot en el curs de l’any 1937, la majoria dels Ajuntaments van utilitzar aquest privilegi emetent generalment paper moneda dels valors d’1 pesseta, 50 cèntims i 25 cèntims i més tard de 10 cèntims i 5 cèntims, obligant a retirar tots els Vals i Bons fets pels particulars.

Solament a Catalunya van existir prop de 3.500 signes monetaris diferents, i és que dels 1075 municipis existents oficialment a Catalunya l’any 1937, 687 van emetre paper moneda o algun altre signe monetari local i uns 388 municipis s’abstingueren de crear moneda local pròpia, tot i que aquests municipis que no emetrien moneda només representaven el 9 % de la població catalana. Gairebé totes les emissions van ser realitzades en el curs de l’any 1937 tot i que van existir algunes poblacions que van iniciari les seves emissions a finals de 1936, com va ser el cas de Cadaqués, entre d’altres. Prop del 60 % del total circulant amb 13 milions de pessetes representava només a la vegueria de Barcelona que comptava amb poc més de la meitat de la població de Catalunya en comparació amb el circulant més baix, 400.000 pessetes que corresponia a la vegueria de Tremp, la menys habitada també de Catalunya mentre que la mitjana divisionària que podia disposar cada ciutadà oscil·lava entre les 4,25 pessetes de la vegueria de Tortosa i les 9,46 pessetes de la vegueria de Girona, sent la mitjana a Catalunya de 7,78 pessetes per cap.

La gran majoria de la moneda divisionària local fou en forma de paper moneda, tot i que alguns ajuntaments van emetre monedes metàl·liques (en alumini, coure, ferro, llauna, llautó, niquel o zinc) tot i la mancança de metall que existia en aquesta època. Cal assenyalar però que Catalunya va ser el primer país del món en emetre paper moneda de plàstic (Calaf, Sesgueioles) i cel·luloide (Falset, Granadella, Vilella Baixa) i també dels pocs països en emetre en pergamí natural (Selva de Mar, Tírvia) i l’únic en emetre de fusta (Ivars d’Urgell). En quant a la seva forma i mides, el més comú era el rectangular apaïsat de 60 x 100 mm tot i que van existir de molts tipus, fins i tot ovalats.

Finalment però, el Govern Central i a través de diferents Decrets del Ministeri d’Hisenda i Economia publicats a la Gaceta de la República els dies 8 de gener i 25 de febrer de 1938 va prohibir l’emissió i circulació de tot el paper moneda emesos per corporacions i organismes regionals o locals, declarant-los il·legals i ordenant la retirada en el terme d’un mes tot i que la seva retirada definitiva no va ser fins a partir del tercer trimestre de 1938.