GRIEGC | El camp d’aviació de Sariñena
1262
single,single-post,postid-1262,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1200,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.0,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive

El camp d’aviació de Sariñena

2-06802-01

El camp d’aviació de Sariñena

La població de Sariñena va tenir un paper estratègic molt important durant la Guerra Civil ja que a part de ser un destacat nucli de comunicacions i centre neuràlgic de les operacions republicanes a l’Aragó, va albergar también el camp d’aviació més important de tot el front d’Aragó.

A les primeres setmanes de conflicte, amb les tropes republicanes avançant per l’Aragó i una vegada establert els fronts de guerra, l’alt comandament republicà va sentir la necessitat d’establir diferents camps d’aviació que estiguessin propers a les zones de combat. Amb aquesta missió va sortir de Lleida el dia 1 d’agost una avioneta de reconeixement D’Havilland 87 “Hornet Moth” pilotada per Francisco Pérez Mur juntament amb el comandant Alfonso de los Reyes, cap de les Operacions Aèries al front d’Aragó, qui va elegir un terreny extens i pla al costat de la carretera de Sariñena a Albalatillo, establint el que seria conegut com el camp d’aviació de Sariñena, l’aeròdrom més important del front d’Aragó.

Les obres de condicionament del terreny van començar el dia 2 d’agost, així com el trasllat del personal d’aviació de l’aeròdrom de Lleida, arribant el mateix dia els primers avions: dos Nieuport-52, pilotats pels sergents Jesús García Herguido, anomenat el “Diablo Rojo” i Jaume Buyei; i tres avions Breguet XIX, arribant en un d’ells el comandant Alfonso de los Reyes, que es va fer càrrec del comandament de l’aeròdrom.

L’aeròdrom es trobava situat a uns 4 km al sud de Sariñena i a menys d’1 km del poble de Albalatillo, al costat de la carretera que unia les dues localitats i que precísament servia per delimitar la pista de vol, amb la zona per al personal i les seves infraestructures a una banda i els avions a l’altra. Cal destacar que l’activitat al camp va ser incessant des del primer dia, realitzant els avions diverses sortides diàries en diferents missions i sumant-se en els dies posteriors més avions. Els avions que es van incorporar a l’aeròdrom de Sariñena van arribar principalment des del Prat de Llobregat i Lleida, sent alguns d’ells aparells civils que s’adaptarien per convertir-los en aparells militars, així com també s’unirien diferents avionetes civils que serien utilitzades en missions de reconeixement i d’enllaç. Tots aquests aparells van formar la que es coneixeria com esquadrilla Alas Rojas, degut al fet que cada avió seria pintat amb una franja vermella al voltant del fusellatge i en els extrems de les ales com a mode de distinció pel reconeixement des de terra.

Archivo Histórico del Aire

Per a la construcció del camp d’aviació de Sariñena es va requerir de l’ajuda de molts veïns d’Albalatillo i Sariñena i incloïa de diferents pobles de la comarca, coordinats a través dels respectius comitès locals, arribant-se a emprar més de 150 persones pel seu condicionament. La principal tasca va ser la de preparar el terreny de vol, ja que aquest era un camp de blat acabat de segar al qual es va haver de moure, piconar i anivellar la terra, instal·lant-se en una part de la zona de vol la pista d’aterratge. En canvi, la pista presentava alguns problemes inicials, fent que alguns avions capotaren, solucionant-se el problema amb la construcció d’una pista de ciment armat de més de 500 metres de llarg per 10 d’ample, tot i no entraria en servei fins a l’octubre del mateix any .

L’estructura de l’aeròdrom es va anar construint en poques setmanes i completant en els mesos següents, sorgint multitud d’edificacions que van arribar a conviure amb les edificacions provisionals de les primeres setmanes. Una d’aquestes construccions provisionals que va ser utilitzada per albergar la tropa van ser unes tendes còniques de campanya de l’Exèrcit amb capacitat cadascuna per 12 homes, convertint-se algunes d’elles en semipermanents ja que se les asfaltaria el sòl i es reforçaria la circumferència amb una paret d’uns 60 cm d’alçada. Pel que fa a les edificacions permanents, es van contractar tots els picapedrers i paletes disponibles de la comarca, començant el seu muntatge un cop va arribar por tren a l’estació de Sariñena tot el material. Entre aquestes construccions destacaven una sèrie de barracons de fusta, que amb una longitud de més de 30 metres van arribar a albergar diferents serveis com dormitoris per al personal i la milícia d’aviació, cuina, menjador, magatzems de recanvis i provisions, armeria, infermeria, sastreria, oficines i barberia, entre d’altres. Inclusiu per subministrar a la cuina es va construir una granja davant d’ella i un petit escorxador per al sacrifici dels animals, a càrrec d’un veí de Albalatillo,

L’aeròdrom va cobrir les necessitats bàsiques d’energia gràcies a l’arribada d’un línia elèctrica i la instal·lació d’un transformador i una central per donar enllumenat a diverses seccions; instal·lant a més en el camp un telègraf de codi i una línia de telèfon, bàsica per a les comunicacions directes amb el front o amb l’alt comandament instal·lada a la mateixa població de Sariñena.

També va cobrir les necessitats d’aigua gràcies a la utilització d’un manantial proper al aeròdrom, a tan sols 200 metres i utilitzat fins llavors pels veïns d’Albalatillo. Es va construir la infraestructura principal pel subministrament d’aigua de l’aeròdrom, una font amb 20 tubs i des d’on una motobomba elevava l’aigua a un dipòsit, on des d’allí era distribuïda a totes les instal·lacions de l’aeròdrom. La font va ser inaugurada el dia 10 de gener de 1937 i coneguda com a font del Saso o d’Albalatillo.

Archivo Histórico del Ejército del Aire

Pel que fa als edificis militars, l’àrea de l’aeròdrom es va anar delimitant creant així el seu propi sistema defensiu. D’aquesta manera existia a la carretera, a les entrades del camp tant en direcció a Sariñena com en direcció a Albalatillo unes casetes de sentinella i una de vigilància avançada, situada aquesta última en el pont del riu Isuela, en direcció cap a la serra d’Alcubierre , situant-se el cos de guàrdia a la mateixa carretera en direcció a Sariñena. Per aquesta carretera es bloquejava el pas a qualsevol vehicle de nit tant en una com en una altra direcció.

La torre de vigilància es va situar al mig de l’aeròdrom al costat de la carretera i va disposar de mànegues de vent, una sirena per avisar en cas d’atac i una metralladora antiaèria Vickers T; situant-se al costat un refugi antiaeri de gran capacitat. Darrera de la torre es situava el lloc de comandament i al seu costat la bandera, on cada dia es arriava i s’hissava.

Per a la defensa immediata del camp, l’aeròdrom comptava amb quatre nius de metralladores antiaèries amb suplement elevat, situats estratègicament a les cantonades del camp, a banda de la ja comentada metralladora antiaèria situada a la torre de vigilància.

Niu de metralladora antiaèria

Niu de metralladora antiaèria

D’una altra banda, per emmagatzemar sobretot les bombes d’aviació, es van construir dos polvorins, un prop de la zona de vol i un altre proper a la font, els dos amb vigilància permanent. El proper a la zona de vol tenia tres entrades i el transport de l’armament pel seu interior es feia mitjançant unes petites vagonetes en rails on d’allà, eren transportades pels armers fins als avions. Els armers eren els encarregats de preparar tot el material artificier; després de cada missió desmuntaven les metralladores dels avions, les netejaven i repassaven, tornant a deixar tot el material a punt i en perfectes condicions, així com d’armar les bombes amb les seves espoletes i traslladar-les a la zona de vol per col·locar-les als aparells abans de les seves missions, fent-se càrrec també de les metralladores antiaèries que defensaven el camp d’aviació. També es va construir un barracó per albergar el taller, dedicat als avions i als seus equips, un dipòsit de combustible subterrani i un dipòsit d’aigua.

Pel que fa a la mobilitat, en cotxeres, més de trenta vehicles entre automòbils, camions i altres, estaven al servei de l’aeròdrom i del seu personal. Entre ells, un taller mòbil amb tots els accessoris, muntat en un camió per donar servei urgent. El taller de reparacions del parc mòbil del camp es va situar a l’església d’Albalatillo, l’interior havia estat destruït en els primers moments de la guerra, i on van treballar diversos mecànics, alguns de la General Motors de Barcelona, nom que va rebre el taller: “General Motors”.

Archivo Histórico del Aire

Amb tota aquesta infraestructura, l’aeròdrom de Sariñena es va convertir durant aquells primers mesos de conflicte en el principal aeròdrom del front d’Aragó, coordinant a més l’activitat de la resta de camps d’aviació que es van construir durant aquest any com el de Castejón del Puente, Casp o Bujaraloz. Fins i tot també es van condicionar diversos camps falsos amb l’objectiu de confondre a l’aviació enemiga, on es van col·locar falsos avions de cartró a mida real, i alguna que altra fortificació o edificació per donar l’aspecte des de l’aire d’un veritable camp d’aviació. De fet, a la mateixa zona de l’aeròdrom de Sariñena i a tan sols dos escassos km, es va preparar un “camp fals” a l’altra costat del riu, en el denominat “Tossal de Mataliebres”. Ja més lluny, a uns 20 km a Almuniete, es va instal·lar un altra, així com un més a Bujaraloz.

TRALLERO, Salvador, Alas Rojas. Sariñena. Sariñena. Sariñena Editorial. 2006.